Un estiu més

Aquest estiu hem tornat de nou a Torredembarra. Tot el mes de juliol una altra vegada, amb l'única particularitat que aquest any he treballat fins el 10 de juliol, així que fins a aquesta data vaig estar agafant el tren amunt i avall cada dia. A les 7h del matí sortia el tren cap a Barcelona, i a les 17h de la tarda ja estava de tornada a l'apartament. L'experiència ha sigut positiva, tot i que una mica esgotadora, perquè per la tarda sempre sortíem aquí i allà i no paràvem fins a les dotze o la una de la nit. Així que al matí següent, quan sonava el despertador.... Riiiiiiiiiiiinnnnnnggggggggg!!!! ja us podeu imaginar la meva cara d'alegria! Però bé, a banda d'això, tot ha anat molt bé.


Aquest estiu ens hem retrobat de nou amb persones que ja havíem conegut altres estius, i també n'hem conegut de noves. Per exemple, hem quedat moltes vegades amb la Cristina i Jordi, i els seus tres fills, Marc, Laura i Anna. També hem vist als hispano-novaiorquesos Cristina i Rafael, i els seus fills Daniel i Alexandra. Ens hem retrobat amb la Cecilia, Celeste i Cesar, de pares uruguaians (fixeu-vos que els noms dels 3 fills comencen per Ce...). El Javier i la Nuria, i els seus pares José Manuel i Pili, que ara tenen un apartament a Sant Carles de la Ràpita i vam anar un dia a veure'ls per passar el dia amb ells. També hem fet noves amistats, com el Jan i la seva mare Iolanda, que tenen una casa fantàstica a primera línia de mar! I la Lídia, una nena de 3 anys que es fa ver molt amiga de la Clàudia a la platja, i que tenia un pare molt simpàtic, el Ricard, que va connectar de seguida amb la Clàudia, la qual cosa no és molt habitual per part de la Clàudia amb els adults del sexe masculí!


La Clàudia també ha fet progressos interessants aquest estiu. El principal i primer de tots, és que ja li ha perdut la por a l'aigua. Des dels primers dies ja entrava i sortia al mar i a la piscina sense vacil·lar. Al llarg del mes, però, va anar agafant encara més confiança i va començar a atrevir-se a desafiar les ones i entrar una mica més mar endins, on ja els peus no li tocaven a terra. I tot gràcies a la seva amiga Lídia de 3 anys, que era molt valenta i disfrutava molt nedant al mar, i sense voler-ho va estimular a la Clàudia a fer el mateix.

Una cosa que em va sorprendre quan vam arribar a Torredembarra va ser la facilitat que tenia la Clàudia per pujar a les cordes del parc infantil que hi ha davant dels apartaments. Tenia el record de l'any passat que li feia una mica de por, i ara ja puja i baixa amb seguretat i de pressa. També en el parc ha après aquest estiu a gronxar-se sola. Com que aquesta és la seva atracció favorita del parc, havíem d'estar la Lourdes o jo molta estona per empènyer-la i gronxar-la, però un bon dia va començar a fer ella el gest d'impulsar-se sola, crec que gràcies a la Lourdes que li va estar insistint força, i ho va aconseguir! Realment, ara sí que ja podem descansar quan anem al parc, ja podem seure i llegir una mica o xerrar o fer qualsevol altra cosa... quina alegria, pensava que aquest dia no arribaria mai!

També ha tingut una experiència que no s'havia atrevit a provar fins ara: va pujar als llits elàstics que porten una estructura superior de cordes elàstiques que es lliguen al cos i ajuden als nens a saltar molt amunt. Doncs bé, hi passàvem cada dia i no hi volia saltar, fins que finalment un dia va decidir que sí, que ho volia provar... i renoi si li va agradar! Cada dia hi volia pujar!

A la piscina gran també va fer un progrés important. Va començar a fer servir els peus per desplaçar-se a qualsevol punt de la piscina, és a dir, va descobrir que a la piscina els peus serveixin per alguna cosa més que per remullar-los i mantenir-los frequets. Tant és així que , veient-la tan motivada, ens hem plantejat si apuntar-la ja aquest any a piscina o no, però no ens hem decidit encara...

Per cert, canviant de tema, el meu llibre de l'estiu ha sigut "El llibreter de Kabul", que el vaig començar a llegir a Torredembarra i justament l'he acabat de llegir fa dos dies. Un llibre molt interessant sobre la vida a Kabul, Afganistan, just després de la caiguda del règim talibà l'any 2001 com a conseqüencia de la guerra que Estats Units va declarar arran dels fets de l'11-S a Nova York. Com que la periodista, Asne Seierstad, va conviure amb una família afganesa durant uns quants mesos, el que he trobat més interessant és la descripció detallada que fa de la vida que porten les dones de la família que l'acull, una vida marcada principalment per la submissió i servei als homes de la família i per no tenir ni veu ni vot en coses tan importants com decidir amb qui es volen casar. Sembla com si la societat afganesa no hagi avançat des de l'Edat Mitjana en els drets de les dones!

Bé, crec que això és tot. Com que aquest estiu no he escrit la crònica diària d'altres anys, volia escriure un resum per assegurar-me que d'aquí a uns anys pugui recordar les coses més importants de l'estiu i no quedin a l'oblit.

Bona nit, navegants!

Carta als Reis Mags

Benvolguts Reis Mags de l'Orient,

fa molt de temps que no us escric, i imagino que difícilment us en recordareu de mi... De fet, ara ho estava comptant i ja fa gairebé tres dècades que, com en el conte de Peter Pan, em vaig fer gran, i des d'aleshores ja no us havia tornat a escriure. Potser per vergonya, potser perquè en fer-me gran vaig haver de començar a fer coses suposadament més importants i serioses, el cas que és que us havia abandonat, ho reconec, en un racó del fons del meu cor.

Us preguntareu, doncs, com és que després de tant de temps he decidit tornar a escriure-us una carta? Bé, ja em perdonareu la gosadia, estic segur que teniu prioritats i que esteu molt enfeinats fins el 6 de gener preparant els regals de tots els nens del món, però creieu-me que si m'he decidit a escriure-us és perquè tinc un bon motiu: tinc coses importants a demanar-vos.

En primer lloc, voldria demanar-vos una petita cosa per a mi. No es tracta de mòbils d'última generació, ni cap tipus de gadget tecnològic, ni la Play ni la Wii... res de tot això. Tampoc necessito roba, ni colònies, ni complements d'escriptori, ni necessers, ni res de tot allò que és típic regalar quan no saps què regalar. No, és molt més senzill encara. En realitat, el que necessito és un intangible, res material, però vital per a mi: una dosi extra de lucidesa. Sí, en els temps que corren, crec que cada cop ens cal més lucidesa, per saber com triar el propi camí en un món ple de cruïlles, i, més difícil encara, com aconseguir-ho sense fer mal a ningú! Com sabeu, el nostre món és complex i sovint confús, sempre hi ha molts camins, moltes opcions, molta informació, i com cantaven Sopa de Cabra, "no és senzill saber cap on has de marxar....". Així doncs, tinc l'esperança que, si ho considereu oportú, em portareu la dosi exacta de lucidesa que necessito per seguir avançant per la vida com fins ara.

D'altra banda, i si no és abusar massa de la vostra generositat, voldria demanar-vos també quelcom per a la meva família. No us amoïneu, tampoc es tracta de res material, tot i que entenc que tampoc no us serà trivial portar-nos-ho. Es tracta d'una dosi extra d'unió. Dia sí dia també veig famílies que es trenquen per motius diversos, i, és clar, em preocupa que això pugui passar algun dia a la meva. En una societat tan extremadament complicada, entenc que la família és actualment un dels actius més importants que tenim les persones i, per tant, una dosi extra d'unió ens vindria molt bé a tots plegats.

En darrer lloc, i sóc perfectament conscient que ara ve el més complicat de tot, haig de demanar-vos quelcom d'importància capital per al món en general i la seva pròpia supervivència. Però, en aquest cas, i aquí està el quid de la qüestió, no es tracta de que ens porteu res, sinó de tot el contrari. Cal que us ho emporteu. Com deia la Mare Teresa de Calcuta, és l'arrel de tots els mals de la humanitat... Exacte! Sabia que ho endevinaríeu! És l'egoisme. És una gran xacra estesa per tot el món i arrelada en el cor de tantes i tantes persones, que, lluny de tendir a l'extinció, va en augment cada cop més. Heu vist per casualitat els resums de les notícies del 2008? Guerres que segueixen arrasant països de l'Àfrica, terrorisme arreu del món en nom de les més diverses ideologies polítiques i religions, grans desigualtats socials que porten a l'extrema riquesa a uns i a l'extrema pobresa a altres, crisis econòmiques que destrueixen llocs de treball i sacsegen les economies de les classes mitjanes, explotació intensiva i abusiva dels recursos naturals del planeta... i podria seguir escrivint més i més i segur que no acabaria.

Reconec que després de tants anys és ser una mica pretensiós demanar-vos tantes coses de cop i volta, i pretendre a més que m'ho porteu tot. En tot cas, us he de dir que he intentat fer bondat, i us asseguro que només que em portéssiu una petita cosa de totes les que us he demanat ja em donaria per satisfet.

Cordialment,

Carles F.

PD: Com feia quan era petit, deixaré a la galeria el menjar per als camells: un bol de pa i un bol d'aigua. Segur que els camells tindran set i gana, i, a més, així potser tindreu un flaix i recordareu per un instant aquell infant que un dia vaig ser.

Bones festes... amb molta marxa!

La Clàudia i les seves 4 iaies han preparat un número especialment per a vosaltres, benvolguts internautes, per desitjar-vos unes molt bones festes i un bon any nou... i, sobretot, que no falti mai el ritme i la marxa! Creieu-me, han assajat molt...

Feliç any 2009!!!!

Send your own ElfYourself eCards

Un debut espectacular!

Avui ha estat el debut de la Clàudia en el món de l'espectacle! A l'escola han celebrat el festival de Nadal de l'escola, i a ella li ha tocat fer de presentadora juntament amb un altre company molt eixerit... i com veureu, ho han fet d'allò més bé! Espero que us agradi!

Fi de vacances

Dimecres va ser el nostre últim dia de vacances a Torredembarra. Vam passar el matí a la platja, hi vam dinar, després vam passar una estona per la piscina i vam marxar al voltant de les 17h. Sobre les 20h arribava el següent llogater de l'apartament, així que havíem de deixar-lo lliure bastant abans d'aquesta hora. Sobretot perquè la dona de la neteja de la comunitat tingués temps de revisar que tot estava correcte.

Aquest any tinc la sensació que les vacances ens han passat volant (sé que és típic dir-ho, però és així). També, crec que aquest any he escrit menys perquè era com una continuació de l'any passat, i no hi havia novetat. Ja sabíem on anàvem, com era l'apartament i el seu entorn, els llocs on aniríem a comprar, la platja, la piscina, els parcs infantils. Així que crec que és per aquest motiu, potser entre d'altres, que no he tingut la mateixa necessitat que l'any passat d'escriure. Potser l'any passat també era novetat escriure en un blog, i això feia que cada dia volgués escriure alguna cosa nova.

Tot i així, aquest any hem estat molt bé també. I la Clàudia també ha anat fent els seus petits progressos: ja ha après a anar amb bicicleta; ja menja més sola; ha caminat distàncies més llargues, la qual cosa ens ha permès fer passejos més llargs a les tardes; ha començat a fer alguns deures del P3, ja que el setembre comença l'escola i la seva futura senyoreta li va donar perquè anés practicant... Val a dir que també ha tingut els seus petits moments de crisi, en els quals volia tornar a casa! El motiu d'aquestes petites crisis és que de cop i volta se'n recordava d'algunes joguines que tenia a casa, i volia tornar-hi desesperadament per jugar-hi en aquell moment, i no podia esperar més! També ha trobat alguns amics que ja va fer l'any passat, i amb alguns d'ells ha fet més amistat encara, com per exemple el Daniel, el seu amic novaiorquès que estiueja a Torredembarra.

Fins l'any vinent, benvolguts navegants!

Més escenes de platja...

Avui hem tingut la visita de l'Hugo, cosí de la Clàudia. He gravat aquesta petita escena a la platja, que és prou representativa de la relació que existeix entre els dos.

Haureu observat en el vídeo que l'Hugo estira una mena de trena del cap de la Clàudia. Doncs bé, aquí teniu una ampliació, perquè ho veieu bé. És la novetat de la setmana. La Clàudia ja feia dies que ens ho demanava, des que ho va veure per primer cop un dia passejant pel centre de Torredembarra. Finalment, el divendres a la tarda vam accedir a fer-li aquesta trena, i aquest és el resultat. Des d'aleshores, està eufòrica amb la seva trena!

"El mundo", de Juan José Millàs

Avui estreno una secció nova anomenada Llibres. He pensat que en aquesta secció aniré escrivint els meus comentaris, impressions, opinions, sensacions, etc. sobre els llibres que vagi llegint, i que em servirà per tenir-ne una cronologia precisa i acurada, i alhora per compartir-ho també amb vosaltres, benvolguts navegants, i saber les vostres opinions sobre el llibre o autor, etc.

Aquestes vacances m'he emportat dos llibres per llegir. Un d'ells és "El mundo", de Juan José Millás, i l'altre "L'últim jueu", de Noah Gordon. El primer és una autobiografia novelada del propi escriptor, i el segon és una novel·la històrica dels temps dels Reis Catòlics i la Santa Inquisició.

La veritat que porto una mica de retràs i no he llegit tant com tenia pensat, però bé, finalment ahir vaig acabar de llegir el primer d'ells: "El Mundo". Aquest llibre me'l van regalar per Reis, a petició meva (és a dir, estava a la meva carta), i com molts recordareu, va guanyar el primer premi a la darrera edició dels premis Planeta (el finalista va ser el Boris Izaguirre, recordeu?).

Haig de dir que al principi em va costar una mica la lectura, però mica en mica vaig anar entrant en el mòn que recrea l'escriptor, per finalment absorbir-me completament i fer-me entrar de ple dins del seu món (de "el mundo").

El llibre tracta del món de la seva infantesa, el qual gira, com a eix principal, al voltant del carrer on va viure. És un món gris, trist, monòton, mancat d'il·lusió per viure, sense cap al·licient, un món que sembla no tenir escletxes per on poder escapar. L'entorn familiar i escolar és dur, fred, de vegades violent, i no s'entreveu amor per enlloc. És un món on no sembla possible trobar un camí per on tirar endavant i progressar.

El que més m'ha impactat, i que m'ha fet reflexionar en mi mateix, és constatar que les vivències de la teva infantesa, per bé o per malament, et marquen per la resta de la teva vida. Pots oblidar, pots perdonar, i pots superar-te i tenir un futur brillant, però la teva forma de ser, la teva personalitat, el més profund del teu ésser, ve marcat per tot allò que vas viure quan eres un infant. Això és el que jo crec, i la lectura d'aquest llibre m'ha ratificat encara més en aquest pensament.

Us preguntareu si el recomano? Doncs sí, el recomano sense cap mena de dubte. Ara, si no us agrada, no em demaneu responsabilitats, d'acord?