Diari de Carles F.

Un estiu més

2009-09-05T19:18:00.017+02:00

Aquest estiu hem tornat de nou a Torredembarra. Tot el mes de juliol una altra vegada, amb l'única particularitat que aquest any he treballat fins el 10 de juliol, així que fins a aquesta data vaig estar agafant el tren amunt i avall cada dia. A les 7h del matí sortia el tren cap a Barcelona, i a les 17h de la tarda ja estava de tornada a l'apartament. L'experiència ha sigut positiva, tot i que una mica esgotadora, perquè per la tarda sempre sortíem aquí i allà i no paràvem fins a les dotze o la una de la nit. Així que al matí següent, quan sonava el despertador.... Riiiiiiiiiiiinnnnnnggggggggg!!!! ja us podeu imaginar la meva cara d'alegria! Però bé, a banda d'això, tot ha anat molt bé.

Aquest estiu ens hem retrobat de nou amb persones que ja havíem conegut altres estius, i també n'hem conegut de noves. Per exemple, hem quedat moltes vegades amb la Cristina i Jordi, i els seus tres fills, Marc, Laura i Anna. També hem vist als hispano-novaiorquesos Cristina i Rafael, i els seus fills Daniel i Alexandra. Ens hem retrobat amb la Cecilia, Celeste i Cesar, de pares uruguaians (fixeu-vos que els noms dels 3 fills comencen per Ce...). El Javier i la Nuria, i els seus pares José Manuel i Pili, que ara tenen un apartament a Sant Carles de la Ràpita i vam anar un dia a veure'ls per passar el dia amb ells. També hem fet noves amistats, com el Jan i la seva mare Iolanda, que tenen una casa fantàstica a primera línia de mar! I la Lídia, una nena de 3 anys que es fa ver molt amiga de la Clàudia a la platja, i que tenia un pare molt simpàtic, el Ricard, que va connectar de seguida amb la Clàudia, la qual cosa no és molt habitual per part de la Clàudia amb els adults del sexe masculí!

La Clàudia també ha fet progressos interessants aquest estiu. El principal i primer de tots, és que ja li ha perdut la por a l'aigua. Des dels primers dies ja entrava i sortia al mar i a la piscina sense vacil·lar. Al llarg del mes, però, va anar agafant encara més confiança i va començar a atrevir-se a desafiar les ones i entrar una mica més mar endins, on ja els peus no li tocaven a terra. I tot gràcies a la seva amiga Lídia de 3 anys, que era molt valenta i disfrutava molt nedant al mar, i sense voler-ho va estimular a la Clàudia a fer el mateix.

Una cosa que em va sorprendre quan vam arribar a Torredembarra va ser la facilitat que tenia la Clàudia per pujar a les cordes del parc infantil que hi ha davant dels apartaments. Tenia el record de l'any passat que li feia una mica de por, i ara ja puja i baixa amb seguretat i de pressa. També en el parc ha après aquest estiu a gronxar-se sola. Com que aquesta és la seva atracció favorita del parc, havíem d'estar la Lourdes o jo molta estona per empènyer-la i gronxar-la, però un bon dia va començar a fer ella el gest d'impulsar-se sola, crec que gràcies a la Lourdes que li va estar insistint força, i ho va aconseguir! Realment, ara sí que ja podem descansar quan anem al parc, ja podem seure i llegir una mica o xerrar o fer qualsevol altra cosa... quina alegria, pensava que aquest dia no arribaria mai!

També ha tingut una experiència que no s'havia atrevit a provar fins ara: va pujar als llits elàstics que porten una estructura superior de cordes elàstiques que es lliguen al cos i ajuden als nens a saltar molt amunt. Doncs bé, hi passàvem cada dia i no hi volia saltar, fins que finalment un dia va decidir que sí, que ho volia provar... i renoi si li va agradar! Cada dia hi volia pujar!

A la piscina gran també va fer un progrés important. Va començar a fer servir els peus per desplaçar-se a qualsevol punt de la piscina, és a dir, va descobrir que a la piscina els peus serveixin per alguna cosa més que per remullar-los i mantenir-los frequets. Tant és així que , veient-la tan motivada, ens hem plantejat si apuntar-la ja aquest any a piscina o no, però no ens hem decidit encara...

Per cert, canviant de tema, el meu llibre de l'estiu ha sigut "El llibreter de Kabul", que el vaig començar a llegir a Torredembarra i justament l'he acabat de llegir fa dos dies. Un llibre molt interessant sobre la vida a Kabul, Afganistan, just després de la caiguda del règim talibà l'any 2001 com a conseqüencia de la guerra que Estats Units va declarar arran dels fets de l'11-S a Nova York. Com que la periodista, Asne Seierstad, va conviure amb una família afganesa durant uns quants mesos, el que he trobat més interessant és la descripció detallada que fa de la vida que porten les dones de la família que l'acull, una vida marcada principalment per la submissió i servei als homes de la família i per no tenir ni veu ni vot en coses tan importants com decidir amb qui es volen casar. Sembla com si la societat afganesa no hagi avançat des de l'Edat Mitjana en els drets de les dones!

Bé, crec que això és tot. Com que aquest estiu no he escrit la crònica diària d'altres anys, volia escriure un resum per assegurar-me que d'aquí a uns anys pugui recordar les coses més importants de l'estiu i no quedin a l'oblit.

Bona nit, navegants!

Carta als Reis Mags

2009-01-02T01:35:00.004+01:00

Benvolguts Reis Mags de l'Orient,

fa molt de temps que no us escric, i imagino que difícilment us en recordareu de mi... De fet, ara ho estava comptant i ja fa gairebé tres dècades que, com en el conte de Peter Pan, em vaig fer gran, i des d'aleshores ja no us havia tornat a escriure. Potser per vergonya, potser perquè en fer-me gran vaig haver de començar a fer coses suposadament més importants i serioses, el cas que és que us havia abandonat, ho reconec, en un racó del fons del meu cor.

Us preguntareu, doncs, com és que després de tant de temps he decidit tornar a escriure-us una carta? Bé, ja em perdonareu la gosadia, estic segur que teniu prioritats i que esteu molt enfeinats fins el 6 de gener preparant els regals de tots els nens del món, però creieu-me que si m'he decidit a escriure-us és perquè tinc un bon motiu: tinc coses importants a demanar-vos.

En primer lloc, voldria demanar-vos una petita cosa per a mi. No es tracta de mòbils d'última generació, ni cap tipus de gadget tecnològic, ni la Play ni la Wii... res de tot això. Tampoc necessito roba, ni colònies, ni complements d'escriptori, ni necessers, ni res de tot allò que és típic regalar quan no saps què regalar. No, és molt més senzill encara. En realitat, el que necessito és un intangible, res material, però vital per a mi: una dosi extra de lucidesa. Sí, en els temps que corren, crec que cada cop ens cal més lucidesa, per saber com triar el propi camí en un món ple de cruïlles, i, més difícil encara, com aconseguir-ho sense fer mal a ningú! Com sabeu, el nostre món és complex i sovint confús, sempre hi ha molts camins, moltes opcions, molta informació, i com cantaven Sopa de Cabra, "no és senzill saber cap on has de marxar....". Així doncs, tinc l'esperança que, si ho considereu oportú, em portareu la dosi exacta de lucidesa que necessito per seguir avançant per la vida com fins ara.

D'altra banda, i si no és abusar massa de la vostra generositat, voldria demanar-vos també quelcom per a la meva família. No us amoïneu, tampoc es tracta de res material, tot i que entenc que tampoc no us serà trivial portar-nos-ho. Es tracta d'una dosi extra d'unió. Dia sí dia també veig famílies que es trenquen per motius diversos, i, és clar, em preocupa que això pugui passar algun dia a la meva. En una societat tan extremadament complicada, entenc que la família és actualment un dels actius més importants que tenim les persones i, per tant, una dosi extra d'unió ens vindria molt bé a tots plegats.

En darrer lloc, i sóc perfectament conscient que ara ve el més complicat de tot, haig de demanar-vos quelcom d'importància capital per al món en general i la seva pròpia supervivència. Però, en aquest cas, i aquí està el quid de la qüestió, no es tracta de que ens porteu res, sinó de tot el contrari. Cal que us ho emporteu. Com deia la Mare Teresa de Calcuta, és l'arrel de tots els mals de la humanitat... Exacte! Sabia que ho endevinaríeu! És l'egoisme. És una gran xacra estesa per tot el món i arrelada en el cor de tantes i tantes persones, que, lluny de tendir a l'extinció, va en augment cada cop més. Heu vist per casualitat els resums de les notícies del 2008? Guerres que segueixen arrasant països de l'Àfrica, terrorisme arreu del món en nom de les més diverses ideologies polítiques i religions, grans desigualtats socials que porten a l'extrema riquesa a uns i a l'extrema pobresa a altres, crisis econòmiques que destrueixen llocs de treball i sacsegen les economies de les classes mitjanes, explotació intensiva i abusiva dels recursos naturals del planeta... i podria seguir escrivint més i més i segur que no acabaria.

Reconec que després de tants anys és ser una mica pretensiós demanar-vos tantes coses de cop i volta, i pretendre a més que m'ho porteu tot. En tot cas, us he de dir que he intentat fer bondat, i us asseguro que només que em portéssiu una petita cosa de totes les que us he demanat ja em donaria per satisfet.

Cordialment,

Carles F.

PD: Com feia quan era petit, deixaré a la galeria el menjar per als camells: un bol de pa i un bol d'aigua. Segur que els camells tindran set i gana, i, a més, així potser tindreu un flaix i recordareu per un instant aquell infant que un dia vaig ser.

Bones festes... amb molta marxa!

2008-12-30T16:54:00.009+01:00

La Clàudia i les seves 4 iaies han preparat un número especialment per a vosaltres, benvolguts internautes, per desitjar-vos unes molt bones festes i un bon any nou... i, sobretot, que no falti mai el ritme i la marxa! Creieu-me, han assajat molt...

Feliç any 2009!!!!

Send your own ElfYourself eCards

Un debut espectacular!

2008-12-17T23:10:00.004+01:00

Avui ha estat el debut de la Clàudia en el món de l'espectacle! A l'escola han celebrat el festival de Nadal de l'escola, i a ella li ha tocat fer de presentadora juntament amb un altre company molt eixerit... i com veureu, ho han fet d'allò més bé! Espero que us agradi!

Fi de vacances

2008-08-02T00:28:00.007+02:00

Dimecres va ser el nostre últim dia de vacances a Torredembarra. Vam passar el matí a la platja, hi vam dinar, després vam passar una estona per la piscina i vam marxar al voltant de les 17h. Sobre les 20h arribava el següent llogater de l'apartament, així que havíem de deixar-lo lliure bastant abans d'aquesta hora. Sobretot perquè la dona de la neteja de la comunitat tingués temps de revisar que tot estava correcte.

Aquest any tinc la sensació que les vacances ens han passat volant (sé que és típic dir-ho, però és així). També, crec que aquest any he escrit menys perquè era com una continuació de l'any passat, i no hi havia novetat. Ja sabíem on anàvem, com era l'apartament i el seu entorn, els llocs on aniríem a comprar, la platja, la piscina, els parcs infantils. Així que crec que és per aquest motiu, potser entre d'altres, que no he tingut la mateixa necessitat que l'any passat d'escriure. Potser l'any passat també era novetat escriure en un blog, i això feia que cada dia volgués escriure alguna cosa nova.

Tot i així, aquest any hem estat molt bé també. I la Clàudia també ha anat fent els seus petits progressos: ja ha après a anar amb bicicleta; ja menja més sola; ha caminat distàncies més llargues, la qual cosa ens ha permès fer passejos més llargs a les tardes; ha començat a fer alguns deures del P3, ja que el setembre comença l'escola i la seva futura senyoreta li va donar perquè anés practicant... Val a dir que també ha tingut els seus petits moments de crisi, en els quals volia tornar a casa! El motiu d'aquestes petites crisis és que de cop i volta se'n recordava d'algunes joguines que tenia a casa, i volia tornar-hi desesperadament per jugar-hi en aquell moment, i no podia esperar més! També ha trobat alguns amics que ja va fer l'any passat, i amb alguns d'ells ha fet més amistat encara, com per exemple el Daniel, el seu amic novaiorquès que estiueja a Torredembarra.

Fins l'any vinent, benvolguts navegants!

Més escenes de platja...

2008-07-27T01:00:00.005+02:00

Avui hem tingut la visita de l'Hugo, cosí de la Clàudia. He gravat aquesta petita escena a la platja, que és prou representativa de la relació que existeix entre els dos.

Haureu observat en el vídeo que l'Hugo estira una mena de trena del cap de la Clàudia. Doncs bé, aquí teniu una ampliació, perquè ho veieu bé. És la novetat de la setmana. La Clàudia ja feia dies que ens ho demanava, des que ho va veure per primer cop un dia passejant pel centre de Torredembarra. Finalment, el divendres a la tarda vam accedir a fer-li aquesta trena, i aquest és el resultat. Des d'aleshores, està eufòrica amb la seva trena!

"El mundo", de Juan José Millàs

2008-07-26T00:40:00.005+02:00

Avui estreno una secció nova anomenada Llibres. He pensat que en aquesta secció aniré escrivint els meus comentaris, impressions, opinions, sensacions, etc. sobre els llibres que vagi llegint, i que em servirà per tenir-ne una cronologia precisa i acurada, i alhora per compartir-ho també amb vosaltres, benvolguts navegants, i saber les vostres opinions sobre el llibre o autor, etc.

Aquestes vacances m'he emportat dos llibres per llegir. Un d'ells és "El mundo", de Juan José Millás, i l'altre "L'últim jueu", de Noah Gordon. El primer és una autobiografia novelada del propi escriptor, i el segon és una novel·la històrica dels temps dels Reis Catòlics i la Santa Inquisició.

La veritat que porto una mica de retràs i no he llegit tant com tenia pensat, però bé, finalment ahir vaig acabar de llegir el primer d'ells: "El Mundo". Aquest llibre me'l van regalar per Reis, a petició meva (és a dir, estava a la meva carta), i com molts recordareu, va guanyar el primer premi a la darrera edició dels premis Planeta (el finalista va ser el Boris Izaguirre, recordeu?).

Haig de dir que al principi em va costar una mica la lectura, però mica en mica vaig anar entrant en el mòn que recrea l'escriptor, per finalment absorbir-me completament i fer-me entrar de ple dins del seu món (de "el mundo").

El llibre tracta del món de la seva infantesa, el qual gira, com a eix principal, al voltant del carrer on va viure. És un món gris, trist, monòton, mancat d'il·lusió per viure, sense cap al·licient, un món que sembla no tenir escletxes per on poder escapar. L'entorn familiar i escolar és dur, fred, de vegades violent, i no s'entreveu amor per enlloc. És un món on no sembla possible trobar un camí per on tirar endavant i progressar.

El que més m'ha impactat, i que m'ha fet reflexionar en mi mateix, és constatar que les vivències de la teva infantesa, per bé o per malament, et marquen per la resta de la teva vida. Pots oblidar, pots perdonar, i pots superar-te i tenir un futur brillant, però la teva forma de ser, la teva personalitat, el més profund del teu ésser, ve marcat per tot allò que vas viure quan eres un infant. Això és el que jo crec, i la lectura d'aquest llibre m'ha ratificat encara més en aquest pensament.

Us preguntareu si el recomano? Doncs sí, el recomano sense cap mena de dubte. Ara, si no us agrada, no em demaneu responsabilitats, d'acord?

La volta sencera... per fi!

2008-07-23T00:23:00.005+02:00

Del 6 de gener al 22 de juliol van 198 dies. Això és el que ha trigat la Clàudia en aconseguir pedalejar la seva bicicleta en el sentit correcte, és a dir, en el sentit que et fa avançar cap endavant. Perquè, de fet, des del primer dia va començar a pedalejar, però cap enrera!

Nosaltres li insistíem i li ensenyàvem com fer-ho cap endavant, fent una volta sencera de 360 graus amb els peus, però el màxim que havíem aconseguit era que fes una mitja volta de 180 graus, i a partir d'aquí els seus peus s'aturaven, feien marxa enrera 180 graus fins al punt de partida, i ho tornava a repetir.

Com s'acostuma a dir habitualment, cada nen té el seu propi procés i ritme que cal respectar. A la Clàudia no li ha sigut trivial aprendre a pedalejar, però finalment ho ha aconseguit, amb insistència i esforç, i això és el que realment importa!

Felicitats, Clàudia! Ja t'has fet una mica més gran! Per a la teva memòria històrica, aquí et deixo una foto del dia que vas aprendre a pedalejar.

Dormint amb els monstres

2008-07-20T00:30:00.004+02:00

De vegades, pels volts de mitjanit, quan ja estàs immersa en el teu son més profund, els monstres et visiten a la teva habitació. Malgrat que sempre apareixen sobtadament i sense avís previ, mai t'agafen per sorpresa. Tens instruccions precises i concretes de com has d'actuar en aquests casos.

El primer que fas es identificar si es tracta d'un monstre bo o dolent. En cas que sigui un monstre bo, no tens cap problema en permetre-li que es quedi amb tu a la teva habitació. Li deixes accedir al teu espai vital. Però en cas que es tracti d'un monstre dolent, aleshores ets absolutament inflexible amb ell, i amb un to sec i alhora contundent, li dius, sense cap mena de concessió: "Fora d'aquí!". Llavors, el monstre, esporuguit, fuig de seguida cap al seu cau. Saps que als monstres dolents els hi fa molta por trobar nenes tan valentes com tu, i és per això actues sense por, sense vacil·lar ni un segon.

Tot i que tu encara no ets capaç de distingir-ho, aquests monstres viuen només a la teva imaginació. No són reals, per molt que a tu t'ho semblen. Tot i així, demà, quan t'hagis fet gran i hagis d'enfrontar-te al món tu sola, descobriràs que en el món real sí existeixen els monstres. I t'asseguro que són molt més perillosos que els monstres de la teva imaginació.

El primer dels monstres reals que has de conèixer és el monstre Egoista. D'aquest monstre, el més important que has de recordar és que mai hauràs d'acceptar un consell seu. Has de saber que aquest monstre només busca el seu propi benefici i el seu propi plaer i, per tant, els seus consells mai no es basaran en ajudar-te en el que realment tu puguis necessitar. Sovint, aquest monstre té una cara amable. Però no te n'has de refiar. Per aconseguir els seus objectius, és capaç de tot. És manipulador, i fa servir tot tipus de xantatges, també l'emocional.

El segon monstre que has de conèixer és el monstre Mentider. Aquest sí és molt perillós. I, malauradament, serà inevitable que t'enganyi un primer cop. I potser un segon. Però si estàs atenta, segur que no hi haurà un tercer cop. D'aquest monstre, mai sabràs quina és realment la seva motivació per estar mentint constantment. És molt covard, d'això en pots estar segura, però malgrat això les seves mentides poden fer-te molt de mal. Per tant, el que és fonamental que recordis d'aquest monstre és que les seves paraules mai no hauran de tenir cap credibilitat per tu. I en tot cas, qualsevol informació provinent d'aquest monstre haurà de ser sempre contrastada amb altres fonts més fiables.

Finalment, el tercer i últim és el monstre Envejós. Aquest el reconeixeràs de seguida perquè els seus atacs són brutals. Alguna qualitat personal teva, o potser alguna cosa material que et pertanyi, provocarà la seva ira, perquè ell també ho voldrà tenir desesperadament. I aquesta ira el portarà ridiculitzar-te, humiliar-te, o riure-se'n de tu, sempre davant d'altres persones que riuran les seves gràcies. Malgrat que aquest monstre farà molt de soroll, no t'has de preocupar. En realitat és inofensiu. I si l'ignores, ben aviat fugirà de tu.

Saps una cosa? Tots aquests tres monstres tenen un denominador comú: són molt infeliços. És per això que, malgrat tot, sempre podràs tenir un punt de compassió cap a ells. És lícit que així ho sentis. A més, aquesta compassió t'ajudarà a mantenir-te ben allunyada de les seves trampes.

Així, si et mantens ferma i aconsegueixes avançar a la vida sense que cap monstre pugui doblegar la teva voluntat, pots estar segura que seràs capaç de viure sense por i afrontar amb èxit qualsevol dificultat que la vida et depari. Però a més, si amb el teu exemple aconsegueixes que aquests monstres siguin una mica menys egoistes, menys mentiders o menys envejosos, aleshores hauràs aconseguit una cosa molt més gran encara, Clàudia. Hauràs contribuït, amb el teu petit gra de sorra, a construir un món una mica millor.

Escenes de platja

2008-07-18T00:42:00.004+02:00

Aquest dimarts, la Lourdes va tenir una brillant idea i va suggerir d'anar a un tros nou de platja, que està només uns metres més enllà del lloc on habitualment anem. La diferència del lloc nou respecte de l'antic és que l'entrada al mar és molt més plana i, per tant, si et vols banyar, has de caminar una bona estona mar endins fins que t'arriba l'aigua al coll. L'objectiu del canvi (com ja us podeu imaginar) era que la Clàudia tornés a agafar confiança a entrar sola al mar. Doncs dit i fet. Dimarts vam fer el canvi i, efectivament, la Clàudia va començar a omplir galledes d'aigua tota sola, sense demanar ajuda, i també va començar a banyar-se sola de cintura cap avall. La fase "cintura cap amunt" queda pendent, i és un dels següents objectius a assolir en els propers dies...

Us deixo unes imatges que he gravat avui, i que immortalitzen aquest moment.

Bona nit, navegants!

Creativitat a la sorra

2008-07-15T00:08:00.007+02:00

Aquest any ens hem aficionat a fer castells de sorra (ja us podeu imaginar que és la Clàudia qui ens empeny a redescobrir aquestes aficions, oblidades des de feia molts anys en algun racó de la nostra memòria...). I no només fem castells, sinó tot tipus de figures. Aquests darrers dies hem estat fent cares de nens, castells de tres i quatre torres, piscines, túnels, pastissos, peres, pomes, etc. Cada dia que passa ens anem superant, i anem fent coses cada cop més sofisticades (des de la més absoluta humilitat, és clar...). Avui la Lourdes ha superat el llistó, i ha fet una creació novedosa i divertida: un pop. A la foto teniu el resultat... oi que no havíeu vist mai un pop igual?

D'altra banda, no puc evitar deixar-vos altres fotos memorables del dia d'avui.

Bona nit, benvolguts navegants!

Plou

2008-07-12T23:10:00.004+02:00

Plou, plou, plou.

Des d'aquesta tarda que no para de ploure. Justament aquesta nit teníem previst anar a Altafulla (el poble veí de Torredembarra), a veure un concert de Vinodelfin que havien de fer a la platja, en el marc d'un concert solidari amb els pobles indígenes, però el meu germà m'ha trucat per dir-me que, malauradament, i degut a les inclemències del temps, el concert s'havia cancel·lat.

I és que ha plogut moltíssim. L'aigua baixava pels carrers de Torredembarra amb força, com si fossin rieres, i en el nostre carrer han quedat uns extensos bassals d'aigua estancada, que si malgrat tot t'atrevies a creuar, t'arriscaves a quedar-te xop ben bé fins els genolls. Encara mai no havia vist una pluja tan intensa aquí a Torredembarra.

Aprofitant la migdiada de la Clàudia, aquesta tarda havia decidit anar a comprar fruita al centre de Torredembarra, i ha sigut en el moment de sortir de la fruiteria quan m'ha enxampat la pluja inesperadament. Tot i que portava un petit paraigües, era evident que hauria sigut absurd fer-lo servir, perquè hauria quedat completament moll de totes maneres, així que he preferit esperar-me en una cafeteria, prenent un cafè tranquil·lament, mentre esperava pacientment a que el temps amainés... La sorpresa ha sigut en el moment de fer una trucada amb el mòbil a la Lourdes per dir-li, bàsicament, que estava bé, però que em retrassaria degut a que no em semblava massa assenyat en aquells moments sortir a lluitar contra la intempèrie. Doncs bé, no hi havia cobertura!

Entre la manca de cobertura de mòbil i els grans bassals d'aigua que s'havien format arreu de Torredembarra, en la meva ment la imatge de la ciutat era absolutament decebedora, no pas la imatge que s'hauria de correspondre amb un país modern, sinó més aviat la que es correspon amb una república bananera, i he reflexionat, per enèssima vegada, sobre com són d'insuficients encara les infraestructures, en aquesta població i en tantes altres, i quanta feina hi ha encara per fer per tenir uns serveis públics de qualitat.

Ara, ja ben entrada la nit i en el silenci de la meva habitació, encara sento un so lleu i constant de gotes d'aigua que van caient, de la teulada als balcons, dels balcons als ràfecs, dels ràfecs al terra... Les gotes van lliscant suaument, a un ritme constant i cada cop més dilatat en el temps, que convida a relaxar-te, obrir la ment i deixar fluir els pensaments... per finalment adormir-te sense ni tan sols adonar-te'n...

Bona nit, navegants!

Fotos de la primera setmana

2008-07-11T00:26:00.005+02:00

Benvolguts amics i navegants,

aquí us deixo algunes fotos de la primera setmana.

Torredembarra i tu

2008-07-07T00:49:00.006+02:00

Clàudia,

per fi han arribat les vacances, i aquest any hem tornat a Torredembarra. L'any passat vaig acabar les cròniques de Torredembarra amb una carta dirigida a tu, en la qual vaig intentar fer-te un resum del que jo creia que les vacances t'havien aportat. Vaig acabar dient que tenia la certesa que l'estiu havia deixat una profunda empremta en la teva persona, però mai em podia haver imaginat fins a quin punt ho havia fet.

Has estat tot l'any recordant les teves vacances de Torredembarra, la piscina petita i la gran, alguns dels amics que vas fer, el gelat de maduixa, i tantes coses més. Només sentir el nom de Torredembarra, t'alegraves i deies que hi volies anar.

Doncs bé, ara ja tornem a ser aquí, i hi estarem gairebé un mes. Vam arribar dijous passat, i només en un dia ja vas fer tot el que vas aprendre l'estiu passat. Tenia certa por que ho haguessis oblidat, i que haguéssim de tornar a insistir-te com l'any passat... però no ha calgut. Realment ara disfrutes estant a la piscina, i si per tu fos, mai no sortiries. Malgrat tot, al mar encara no has volgut entrar, però bé, tenim molts dies encara, i estic segur que en algun moment ens sorprendràs.

T'haig de dir que aquest any hem introduït un element nou: la bicicleta. Tot i que te la van portar els Reis, i t'agrada molt anar-hi, encara no has après a pedalejar correctament fent la volta sencera amb els peus. Jo també he portat la bicicleta, amb l'esperança que potser a finals de mes ja podrem anar a voltar tu i jo sols, sense necessitat que ningú t'empenyi. No sé si sóc massa ambiciós o no, però bé, deixarem passar els dies a veure què passa...

Aquest any no escriuré diàriament, com vaig fer l'any passat. Aquest any em deixaré guiar més pels meus impulsos, quan senti que haig d'escriure alguna cosa important, o alguna cosa sobre la qual tingui una necessitat imperiosa d'escriure. Ara ja ets una mica més gran, i d'alguna manera, això fa que ja no tingui la necessitat que tenia l'any passat d'escriure diàriament. No sé exactament el perquè, però és així.

Endinsem-nos doncs en aquestes vacances que tant hem esperat, visquem-les amb intensitat, i deixem que els dies flueixin i ens portin cap on ens hagin de portar!

Fotos de família de la filla del Monseny

2007-11-02T13:17:00.000+01:00

La seva mare, l'Anna Creus,
el dia en què es va casar (de negre!), si la memòria no em falla.
Quan jo era petit, sempre li deia que la seva mare tenia cara de gata.
(Suposo que ho deia perquè tenia els ulls ametllats)

Ella, la Montserrat Farrés i Creus (la més alta),
quan tenia uns 9 anys, a Centelles.
Aquesta foto sempre em va fascinar!

Ella, la Montserrat Farrés i Creus (a la dreta),
amb els seus germans, Josep i Tina.
Aquesta fotografia li vam regalar ja fa bastants anys pel seu aniversari,
gràcies a la Montserrat, la seva neboda fotògrafa filla de la seva germana Tina,
que va fer una còpia de la foto original que tenia la Tina penjada a casa seva.
A aquesta foto li tenia una estima molt especial.
(Fixeu-vos que és un fotomuntatge de 2 fotos:
el seu germà Josep per una banda,
i la foto de la Tina i ella per l'altra)

La separació

2007-09-22T23:38:00.000+02:00

En morir la teva mare, el teu pare va haver de prendre una difícil i dura decisió: us separaria a tu i els teus germans i aniríeu a viure a casa d'altres familiars vostres de Centelles. Així doncs, el teu pare no es faria càrrec de vosaltres. Mai vaig saber quina va ser la motivació exacta que va dur el teu pare a prendre aquesta decisió. Només sé que, en algunes ocasions, ens havies explicat que en aquella època estava molt mal vist quan un nen es quedava sense mare, tothom en el poble se n'assabentava i en parlava, i a partir d'aquell moment era automàticament compadit com si ja mai més no pogués fer res de bo a la seva vida. Potser el teu pare va voler evitar que tinguéssiu aquesta etiqueta per la resta de les vostres vides, potser estava convençut que no hi havia una altra sortida i que això era el millor que podia fer per vosaltres. No ho sabré mai.

Els teus germans, la Tina i el Josep, van tenir més sort que tu. Ells van poder seguir junts, van ser assignats a la mateixa casa, així que viurien i dormirien sota el mateix sostre, i això almenys els ajudaria a recolzar-se l'un amb l'altre en els moments difícils. Tots no podíeu estar junts, segurament això significava en aquells temps una càrrega massa feixuga per una família humil on ja hi havia moltes boques per alimentar, així que la decisió salomònica que va prendre el teu pare va ser repartir-vos en dues cases diferents. Tu eres la més gran i la més madura, la que ja havia assumit moltes responsabilitats en la teva encara curta vida, i potser el teu pare va pensar que això faria que te'n sortissis sola més fàcilment, que tiraries endavant sense dificultats, que et sobreposaries més aviat. I et va separar d'ells.

Vas anar a parar a casa de la tia Núria. Era vídua, i tenia moltes filles, no recordo el nombre exacte. El que sí recordo, perquè ens ho vas explicar moltes vegades, és que no vas trobar en la tia Núria la mare que havies perdut. Dia sí dia també havies de sentir-li dir aquella maleïda frase que us dirigia a tu i a les seves filles: "No guanyeu pel pa que mengeu". Mai et vas sentir bé en aquella casa. Però vas tirar endavant. Com sempre, malgrat les adversitats, vas tirar endavant.

Va ser en aquell temps que vas començar a treballar llargues jornades a la fàbrica tèxtil Estebanell, on havia treballat la teva mare. Només tenies tretze anys, però com deia la tia Núria, havies de guanyar-te el pa que menjaves, així que no tenies una altra opció. Avui, gairebé vuitanta anys més tard, d'això en diríem explotació infantil. Però aleshores no era mal vist, potser perquè la necessitat ho justificava. Malgrat tot, sí que hi havia inspectors que anaven de tant en tant a la fàbrica, i aleshores l'amo de la fàbrica us feia marxar a tots els nens que hi treballàveu, per por a que l'inspector el pogués multar. En aquells moments, mentre l'inspector estava a dins de la fàbrica i tu eres al carrer amb els altres nens, tornaves a ser una nena. Sempre ens parlaves d'aquests moments, en tenies un record molt especial. Potser perquè en aquells moments recuperaves el que mai havies d'haver perdut: el dret a ser una nena, senzillament una nena que volia jugar, i córrer, i saltar, i ser feliç.

Passaven els anys, però tu seguies sense sentir-te bé a casa de la tia Núria. Va ser el dia que vas enxampar a la tia Núria amb el nòvio d'una de les seves filles que vas decidir que ja n'hi havia prou, que havies de marxar d'aquella casa com més aviat millor. I, efectivament, ja no trigaries massa a fer realitat la teva determinació.

Tenies al voltant dels divuit anys quan et va sorgir la oportunitat d'iniciar una nova vida lluny de Centelles. Vas sentir veus que hi havia uns senyors, que estiuejaven a Centelles, que buscaven minyona per la seva casa de Barcelona. No t'ho vas pensar dues vegades. Vas pensar que aquella era la teva oportunitat per marxar definitivament de la casa de la tia Núria i començar una nova vida. Vas contactar amb els senyors de Barcelona, dos germans solters i ben avinguts, home i dona, que vivien junts en gran pis de l'eixample de Barcelona. Vau fer l'entrevista, i de seguida et van agradar, et van causar bona impressió, semblaven gent seriosa, i això era precisament el que buscaves en aquells moments. I tu també els hi vas agradar a ells, perquè et van dir que sí, que et volien de minyona a casa seva. Et van dir que hauries d'anar a viure amb ells a Barcelona, on tindries una habitació per tu, i t'encarregaries de fer les feines de la casa i d'anar a comprar. Hi vas estar d'acord.

A casa de la tia Núria no s'ho van prendre gens bé. Per algun motiu, els hi va molestar la decisió que vas prendre. Potser no van entendre per què te'n volies anar, potser ho van interpretar com un menyspreu cap a elles, potser sentien que havies d'estar agraïda per tot el que la tia Núria i les seves filles t'havien donat i ara tu les abandonaves. O potser simplement tenien enveja de la teva sort.

Però tant se val quin fos el motiu del seu malestar. La teva decisió era ferma, i vas dir adéu a la tia Núria, als teus germans, al teu pare, als teus amics, a Centelles, al Montseny. Estaves decidida a deixar-ho tot enrere per començar una nova vida amb més oportunitats per tirar endavant. Te n'anaves a Barcelona, a la gran ciutat, on no havies estat mai i on no sabies què t'esperava, però amb l'esperança de portar una vida millor, més digna. I no et feia cap por. Simplement sabies que això era el que havies de fer. Era el que el teu cor et dictava en aquell moment.

Els somnis de la Marta

2007-09-10T23:12:00.000+02:00

A la Marta, que demà farà realitat un dels seus somnis.

Aquesta cancó de Sopa de Cabra sempre m'ha animat molt en moments baixos, recordo que la vaig escoltar molt en els temps en què treballava a Madrid i estava sol tota la setmana, així que espero que t'agradi i potser et pugui animar també en algun moment, i que t'ajudi a no defallir en els teus intents de fer realitat els teus somnis perquè, al capdavall, són els teus somnis, i només tenim una vida per fer-los realitat!

Molta sort a NY City!

La filla del Montseny

2007-09-02T15:40:00.000+02:00

Filla del Genís Farrés i l'Anna Creus, vas néixer un 3 de novembre en el si d'una família humil, en un indret recòndit de les muntanyes del Montseny anomenat el Bruguer. Corria l'any 1916. O potser el 1917. No ho vas saber mai del cert, el teu pare sempre t'havia dit que en el registre civil s'havien equivocat d'any.

De nom Montserrat, vas ser la germana gran d'una família en què vau arribar a ser cinc o sis germans, no ho recordo bé, però de la qual només tres vau arribar a adults: el Josep, la Tina i tu. Els altres germans van morir irremeiablement pel camí quan encara eren infants, d'enfermetats que avui tindrien cura però que en aquell moment potser no hi havia les medecines adequades, o potser no teníeu els mitjans econòmics necessaris per accedir-hi.

Tot i que ningú t'ho va demanar, les circumstàncies adverses de la teva infantesa per les que vas haver de passar van fer que haguessis d'assumir responsabilitats massa aviat, quan encara no havies jugat prou a nines i a cuita-amagar. No vas poder anar a escola tant com hauries volgut, i això va fer que de gran sempre tinguessis dificultats a l'hora d'escriure i llegir. El teu pare se n'anava a treballar a bosc i s'estava molts dies fora de casa, i la teva mare treballava de sol a sol allà on podia i on hi havia feina. Així, mentre els teus pares eren fora de casa treballant, tu vas aprendre a cuidar-te de la casa, cuinaves, anaves a comprar, tenies cura dels teus germans. Recordo que sovint ens explicaves que no t'agradava gens que fiessin a la teva mare quan anava a comprar el pa. Tot i que la teva mare et deia que no t'hi havies d'amoinar, doncs era ben normal pagar-ho tot a finals de setmana quan la gent cobrava, tu tenies por que si no ho pagàveu al moment potser no us tornarien a vendre res mai més, i llavors tots passaríeu gana. Tots aquests esdeveniments van marcar profundament la teva personalitat, i series per sempre més una persona altament responsable, molt estalviadora, decidida i alhora patidora, i amb un fort sentiment de servei i protecció cap a les persones del teu entorn.

El teu germà Josep, enèrgic i vital, sempre es mofava de tu i de la teva responsabilitat dient: "L'endemà dels morts (es referia a l'1 de novembre) va néixer un mort". La teva germana, la Tina, era també la teva antítesi. A ella sempre li va agradar més sortir, riure, divertir-se, era més presumida i més despreocupada de les obligacions diàries. Ells sí van poder anar a escola. El teu sacrifici va servir perquè ells sí poguessin aprendre a llegir i a escriure, així ho vas voler.

Més endavant vau anar a viure a Aiguafreda, segurament els teus pares van decidir d'anar-hi amb l'esperança que allà hi hauria més feina i més oportunitats per tirar endavant, però finalment acabaríeu instal·lant-vos i vivint definitivament a Centelles. Allà, la teva mare va trobar feina a la fàbrica tèxtil Estebanell, la famosa fàbrica de Centelles i l'única que hi havia aleshores, i que va donar feina a tantes i tantes persones de Centelles.

Ja deuries tenir dotze o tretze anys quan vas viure la tragèdia que havia de canviar radicalment el teu destí: la mort de la teva mare. Tot va anar molt de pressa. La teva mare es va començar a trobar malament d'un dia per un altre. Va venir el metge a visitar-la, però va dir que no hi havia res a fer. En menys d'una setmana la teva mare se'n va anar, i us vau quedar orfes, amb un pare que no es podia fer càrrec de vosaltres, o no volia, o potser no es veia capaç, i va ser així com es va obrir un futur incert davant teu i de la resta dels teus germans, i que en aquells moments encara no sabies cap a on t'havia de portar.

Dedicat a tu, iaia

2007-08-22T23:23:00.000+02:00

Iaia, avui t'haig de revelar un secret que crec que no he explicat mai a ningú, i que es remunta a quan jo tenia dinou anys. És del temps de quan vaig fer la mili, ja en l'etapa de Govern Militar de Barcelona, on havia de fer guàrdies llarguíssimes i avorridíssimes tancat sol en una habitació plena de càmeres que servien per controlar tots els accessos a l'interior de l'edifici. Tu i l'avi em vau venir a veure una vegada i vam parlar a través de la finestra, te'n recordes? Doncs bé, va ser durant aquestes guàrdies quan vaig sentir la necessitat imperiosa de ser creatiu i estimular la meva imaginació, perquè cada minut que passava em semblava etern, i a més em pesaven els ulls i havia d'esforçar-me molt per no caure adormit. Va ser aleshores quan vaig descobrir una nova forma d'entretenir-me, i que em va ajudar a fer passar més de pressa el temps de la guàrdia. Aquesta nova forma d'entretenir-me consistia en escriure els pensaments que em venien al cap tot donant-los forma de poesia. Va ser tot un descobriment, perquè mai no havia tingut cap afició especial a aquesta activitat, però va ser l'única sortida que vaig trobar en aquell moment per canalitzar aquell temps perdut i sense sentit cap a alguna activitat gratificant i positiva.

Sé que en aquell temps vaig escriure diferents escrits, però només en guardo un, justament el que sempre he considerat com un moment d'inspiració especial que vaig tenir, i que a més em sé de memòria de tantes vegades que l'he recordat. És un cant a l'amor i a l'esperança de retrobar-nos algun dia amb les persones que ens han deixat i que tant hem estimat. Quan el vaig escriure, com que no tenia una persona especial a qui dedicar-ho, vaig posar aquesta dedicatòria al final: "Dedicat a aquells qui estimen per sobre de tot". Tu sempre has estat dins d'aquest grup de persones, iaia, i avui te'l vull dedicar especialment a tu:

"Quan el sol es pongui sobre la teva ànima,
el meu cor esclatarà en crits de joia,
i la nit esfereïdora s'atansarà temorosa
de trobar en ton esperit una llum, una llàgrima.

Mes res no has de témer,
car el Senyor és gran i poderós,
i si et separa d'allò que t'han has estimat
és per viure d'amor infinit l'eternitat."

Fins aviat, iaia Montserrat

2007-08-19T16:14:00.000+02:00

A la Montserrat Farrés i Creus, que ha mort cristianament el dia 18 d'agost de 2007 a l'edat de 89 anys.

"Pots plorar perquè ha marxat
o pots somriure perquè ha viscut;
pots tancar els ulls i resar perquè torni
o pots obrir-los i veure tot el que ha deixat;
el teu cor pot estar buit perquè no la pots veure
o pot estar ple de l'amor que compartíreu.

Pots plorar, tancar la teva ment,
sentir el buit i donar l'esquena
o pots fer el que a ella li agradaria:
somriure, obrir els ulls,
estimar i seguir."

Popular escocès.

Adéu, Torredembarra

2007-07-30T00:02:00.000+02:00

Aquesta és la nostra última nit a Torredembarra, Clàudia. Demà al matí ens llevarem, esmorzarem, recollirem les últimes coses, segurament ens banyarem una estona a la piscina, i al migdia lliurarem les claus de l'apartament als propietaris i ens en tornarem a casa. Com tot a la vida, tot el que comença té un final. Ara no ho pots comprendre però, amb els anys, aprendràs a conviure amb aquest principi absolutament invariable. I si ho acceptes de bon grat, veuràs que això t'ajudarà a viure la vida amb intensitat.

Aquest matí hem estat a la platja tu i jo sols. Com si intuïssis que potser seria la teva darrera oportunitat, m'has proposat entrar al mar. Ens hi hem endinsat. Avui no notaves l'aigua freda. Cap gemec, cap renec. L'aigua anava cobrint el teu cos i tu no et queixaves. Hem vist vaixells a l'horitzó, alguns peixos al fons del mar passant a prop nostre, nens banyant-se amb flotadors i nedant. Tot ho volies observar. No et volies perdre cap detall. De sobte, m'has tornat a sorprendre. M'has dit que volies nedar. Només t'he posat una condició: havíem de posar els "manguitos" als braços. Hi has estat d'acord. Hem tornat a la sorra, t'has equipat, i hem tornat mar endins. Un cop ja hem estat tots dos dintre de l'aigua, has volgut nedar. Primer donant-me les mans. Després sola. Somreies, potser trobaves l'aigua una mica freda, però estaves satisfeta. Senties que estaves fent un pas més. Potser ho havies desitjat anteriorment, però no t'havies atrevit. Per algun motiu que només tu coneixes, avui has decidit que era el dia adequat. Potser perquè ningú t'ho ha imposat. I ho has fet sense vacil·lar. No tenim cap foto d'aquest moment. Però ha quedat gravat a la nostra memòria. Quan tornàvem a la vora del mar, una ona t'ha sorprès per l'esquena i t'ha contrariat. Has volgut sortir de seguida. Però, més tard, m'has demanat tornar mar endins, a nedar. T'he dit si preferies anar a nedar a la piscina petita. M'has dit: "És que jo vull nedar amb el papa a la platja". No volies marxar. Ens hi hem quedat gairebé una hora més del que és habitual. Avui era el teu dia i t'ho havia de respectar.

Aquest estiu has fet nous amics. Has conegut la Noelia, d'un any i mig, que va ser la primera amiga que vas fer; el Javier i la Nuria, de quatre i un any i mig respectivament, amb qui vas connectar de seguida i tan bones estones vas passar (i tant els has trobat a faltar després!); l'entremaliat Josep, de quatre anys, que malgrat que no heu coincidit en els jocs, t'has acostumat a la seva presència a la piscina i fins i tot vas arribar a compartir amb ell el teu "xurro"; la Cecilia i la Celeste, les nenes de pares uruguaians de sis i dos anys respectivament, i que vau coincidir tantes vegades a la piscina i al parc, i malgrat ser de poques paraules, vau tenir certa complicitat; la Marta, de quatre anys, que tantes abraçades i petons et feia en el parc, i amb qui t'ha agradat tant jugar; l'Eva "la nedadora", com li deia jo, de quatre anys, a qui tan admiraves a la piscina i buscaves constantment, potser per la seva vitalitat, per la seva energia, o per la seva simpatia; la Laura i la Berta, les nenes de Lleida de quatre i dos anys respectivament, amb qui vas coincidir darrerament a la platja i també et va agradar jugar.

També aquest estiu has après moltes coses noves i has anat fent petits i grans progressos. Has caminat molt, les teves cames són més fortes que mai; t'has habituat molt més al medi aquàtic, i ara ja disfrutes molt nedant a l'aigua; has millorat la teva psicomotricitat, cada dia hem anat al parc de la platja i al parc de l'apartament, on no t'has deixat res per provar; has tastat molts aliments nous, i t'ha agradat fer tots els àpats amb nosaltres cada dia; t'has acostumat a dormir en un llit gran; t'has habituat a tenir sempre gent al voltant, i crec que això ha fet que comencis a obrir-te una mica més als adults que et són desconeguts, a qui ja no rebutges directament, i inclús en alguna ocasió has vingut a mi rient tot dient: "Papa, he dit hola".

Però no seria just acabar sense reconèixer que no només has fet progressos tu. També els he fet jo (i també la mama Lourdes, com t'agrada dir-li a vegades). Ser pare no és una ciència exacta, dos i dos mai són quatre. Ningú ens ha ensenyat a ser pares, i per tant és inevitable anar aprenent sobre la marxa. Per tant, igual que tu, cada dia aprenc alguna cosa nova i vaig fent també els meus petits progressos en aquesta difícil tasca.

Malauradament, i ja per acabar, el pas inexorable del temps esborrarà de la teva memòria els records frescos que ara tens de Torredembarra, i jo no ho podré evitar. Tant de bo pogués. Tot i així, tinc la profunda certesa que aquest estiu t'haurà deixat una empremta inesborrable en la teva persona, i això formarà part del teu bagatge personal que ja mai ningú no et podrà prendre.

Bon temps, visites i sardanes

2007-07-29T00:38:00.000+02:00

Ahir el temps va començar a millorar significativament, certificant per tant el que ja havíem sentit en els pronòstics del temps. La bandera verda s'ha mantingut ferma als pals de les platges des d'ahir al matí, presidint un mar molt calmat i una aigua molt fresca i absolutament transparent. Tan transparent, que avui podies veure peixos petitíssims que et passaven nedant arran de peus. També ha augmentat substancialment el nombre de gent a la platja, a la piscina, als carrers, als bars, als parcs infantils, i arreu en general. Una senyora que estiueja aquí des de fa molts anys, i per tant que coneix bé la zona, m'explicava avui mentre ens banyàvem a la piscina que ja es comença a respirar l'ambient típic d'agost, un ambient més proper a les aglomeracions, soroll i xivarri que no pas a la tranquil·litat. Aquesta mateixa senyora ja m'havia dit en altres ocasions que el millor temps per venir a Torredembarra és juliol i setembre, i avui he començat a entendre el perquè.

Avui hem rebut l'última visita de les nostres vacances. Han vingut a passar el dia amb nosaltres la tieta Marta i la iaia Margarita, que tot i haver sortit relativament d'hora de casa, han arribat a quarts d'una degut a la intensitat de les retencions que han trobat en el camí. Quan han arribat, ens hem trobat a la platja, i com que ja havien vingut a veure'ns en altres ocasions, ja sabien a quina zona de la platja havien de dirigir-se per trobar-nos. I no han fallat. Ens hem banyat tots plegats (fent el típic "corrillo" de platja), amb la Clàudia inclosa sempre a coll d'algú, encara que deixant anar algun gemec quan accidentalment (i a vegades no tan accidentalment, tot s'ha de dir!) es mullava més amunt de la cintura. Tot i així, quan la iaia Margarita l'ha enxampat i l'ha tingut un bona estona a coll, l'ha remullat ben remullada fins a la barbeta gairebé, sobrepassant amb escreix els límits acceptables per la Clàudia per no sentir-se contrariada, i deixant anar alguns xiscles i renecs. Però després, quan ja ha estat a terra ferma una altra vegada, li ha fet pagar. No ha volgut saber res d'ella durant una bona estona (ni donar la maneta, ni a coll, ni res!), i li ha durat fins que hem arribat a la piscina, on se li han anat tots els mals de cop quan ha començat a nedar amb els seus "manguitos". Com sempre, ha nedat una bona estona sola, però també a estones amb la iaia Margarita, a estones amb la tieta Marta, i a estones amb els seus pares.

A la tarda, quan la iaia Margarita i la tieta Marta ja havien marxat, hem anat a fer un volt pel passeig marítim, on feien un aplec de sardanes en què hi participaven tres cobles (Reus Jove, Principal de Llobregat i Ciutat de Cornellà) amb un programa sardanístic extensíssim, que ha durat ben bé des de dos quarts de set fins passada mitjanit. No és que hi hàgim estat fins al final, però em consta que ha durat fins a mitjanit perquè des de la terrassa del nostre apartament es podia sentir perfectament el tènue eco de la tenora, obrint-se camí en el silenci de la nit mentre jo escrivia la crònica del dia.

Avui us deixo algunes fotos de la Clàudia que m'agraden especialment, fetes entre ahir i avui.

Bona nit, benvolguts lectors.

Pallassos a la platja

2007-07-26T23:52:00.003+02:00

Avui hem conegut els germans Toto. No són uns germans qualsevol. La seva peculiaritat és que tenen un nas rodó i vermell, amb barret, tirants i pantalons exageradament alts, i la seva missió principal és fer riure els nens. Sí, efectivament, són els pallassos, que avui han arribat a Torredembarra per fer-nos passar una bona estona a grans i petits.

Aquesta tarda la Clàudia estava molt emocionada per anar a veure'ls, perquè si bé conceptualment ja coneixia molt bé els pallassos (a l'escola bressol s'hi va disfressar, els ha vist en contes i té alguns ninos que són pallassos), en realitat mai no havia assistit a cap actuació en directe dels pallassos, dels pallassos de veritat dels de tota la vida, i per tant la idea que tenia d'ells era la que s'havia format a la seva ment, seguint exclusivament el dictat de la seva imaginació. Avui, finalment, els ha conegut personalment, i segurament això li haurà permès ajustar una mica més el concepte que tenia d'ells, ara més proper a la realitat.

Al principi, li ha fet una mica de respecte, i tot i que estava fora de cap perill asseguda a la falda de la seva mare, hi ha hagut moments que ha semblat que no li feia gràcia i n'hi hagut d'altres que l'han fet somriure, però la major part del temps ha estat amb una actitud més aviat seriosa i observadora, escodrinyant tots i cadascun dels moviments, paraules i gestos que feien els dos germans pallassos, que com a bons germans, la seva afició principal era la de fer-se la guitza mútuament. L'actuació ha durat ben bé un hora, amb una mica de màgia, amb participació de nens a l'escenari, i sobretot amb moltes rialles i crits per part dels nens responent a les típiques preguntes dels pallassos amb sentències curtes del tipus: "Síííííí", "Noooooooo", "Aquíííííííí", "Allàààààà". Després de l'actuació, els pallassos han repartit caramels a tots els nens, amb l'única condició que fessin cua ordenadament. Li hem proposat a la Clàudia de fer cua, i per facilitar-li la tasca, li hem proposat de fer-la juntament amb unes nenes que coneix bé d'haver coincidit darrerament a la platja i jugar amb elles, però no ha volgut, no n'estava convençuda i ha preferit seguir a prop nostre abans que apropar-se a aquells éssers estrafolaris de nas vermell i que encara no eren mereixedors de la seva confiança. Amb tot, quan ja havíem marxat cap a una altra banda, la Clàudia ens ha preguntat unes quantes vegades: "On és la germaneta del Toto?". Aquesta era la prova fefaent que l'actuació li havia, com a mínim, deixat empremta. Ja més tard no s'ha pogut resistir i m'ha confessat que sí que li havia agradat, i que un altre dia li agradaria tornar a veure'ls.

Us deixo algunes fotos més del dia d'avui, especialment algunes de la Clàudia fent els seus progressos a dintre del mar, i que precisament us comentava en la crònica d'ahir.

Bona nit, benvolguts lectors.

Un dia més

2007-07-25T23:55:00.000+02:00

Avui la Clàudia i jo hem anat a la platja sols. La Lourdes tenia algunes coses a fer en el centre de Torredembarra, i hem quedat per veure'ns al migdia a la piscina. La Clàudia i jo hem passat un bon matí junts, tot i que jo anava preparat pel pitjor, entenent el "pitjor" com negar-se a caminar en el moment més inoportú, està enganxadada a mi i ploriquejar tot el matí, no voler jugar, i en resum, tot el que és capaç de fer un nen de dos anys i mig per desesperar el seu pare. Sortosament, aquest no ha sigut el cas i ha tingut un matí ideal, obeint tot el que li deia sense rondinar, i en tot moment amb actitud positiva i amb ganes de jugar. Tant ha sigut així, que ha tingut ocasió de fer un petit progrés més. Ja fa temps que la Clàudia es nega a entrar al mar amb mi, i amb la Lourdes també, perquè té el mal record que sempre que l'havíem portat a coll mar endins era per, un cop dintre i sense possibilitat d'escapatòria, banyar-la en contra de la seva voluntat (allò que en castellà se'n diu "encerrona"). Recentment, hem canviat l'estratègia atès que no obteníem cap resultat esperançador que ens fes pensar que estàvem en la bona direcció sinó més aviat tot el contrari, i ara el que fem és passejar amb ella a coll molt tranquil·lament, sense pressa, endinsant-nos en el mar observant tots els petits detalls, però sense mullar-la si és que ella no ho vol. I així, mica en mica, hem anat recuperant la seva confiança, que en aquest aspecte concret estava ja molt malmesa. I avui, en la seva lenta però constant progressió lineal, ha fet un petit pas més. Ha caminat amb mi a dins de l'aigua, a pocs metres de la riba, en una part en la qual l'aigua li arriba per sota la cintura i on les ones ja es trenquen suaument. Ho ha passat molt bé amb el nou descobriment, saltant i xipollejant a l'aigua, i ara està molt emocionada per poder-ho ensenyar demà a la seva mare.

A la tarda hem anat a passejar pel centre de Torredembarra, on hem aprofitat per comprar un banyador nou per la Clàudia, ja que està destrossant literalment el seu, i després hem segut una estona a la Geladeria Iceberg de la Plaça de la Font, on la Clàudia ha pres el seu ja habitual gelat de maduixa. En el camí de tornada, hem parat en el parc d'atraccions, on la Clàudia ha pujat primer en el carroussel (avui ha preferit pujar en el tren, en comptes del tanc de combat amb antena parabòlica inclosa que tant li va agradar el primer dia!), després en una mena de un castell gegant inflable (amb toros inclosos), i finalment en els llits elàstics, que per cert era el primer cop que hi pujava i inicialment no les tenia totes (li hem hagut d'insistir una mica perquè ho provés). Ha començat ben agafada a les meves mans, una mica insegura (segurament pensant que mai més es tornaria a deixar enredar pels seus pares!), però finalment s'ha deixat anar i ha estat saltant sola una bona estona, ja convençuda que efectivament era una activitat divertida i sense cap mena de perill aparent, fins que ha sonat l'escandalosa sirena indicant que ja havia esgotat el seu temps.

A sota us deixo algunes fotos addicionals de la tarda al parc d'atraccions.

Bona nit, benvolguts lectors.

Alçant castells

2007-07-24T23:45:00.000+02:00

Avui hem vist per primer cop la bandera vermella. Hem arribat d'hora a la platja, deuria ser una mica abans de les deu, i quina ha sigut la nostra sorpresa quan hem vist que ni groga ni verda (pel camí ja fèiem apostes, jo crec que verda, jo crec que groga...)! Alguns agosarats s'han atrevit a entrar mar endins, però avui hi havia més socorristes del que és habitual passejant per la vora del mar i vigilant que no s'hi endinsés ningú, i pitaven i gesticulaven de forma exagerada quan algú ho feia, obligant a tornar a la sorra urgentment. Per curiositat, he demanat a un dels socorristes que quin era el motiu pel qual hi havia bandera vermella. Amb accent argentí, m'ha explicat que avui hi havia corrents molt forts, i que fàcilment, si no ets bon nadador, el corrent et pot dominar i portar-te allà on no vols. La Lourdes i jo hem entès de seguida que avui no hi estaríem massa estona a la platja, tot i que feia sol i no s'hi estava malament, però és clar, està a la platja quan fa calor i no poder-te banyar és una d'aquelles coses que mai no han tingut massa sentit per mi (haig de reconèixer que mai he tingut vocació de llangardaix). Així que serien quarts de dotze quan definitivament hem decidit marxar cap a la piscina, on segur que cap bandera ens impediria ficar-nos a l'aigua i treure'ns la calor del damunt.

En relació amb la piscina, ahir va succeir una cosa que se'm va oblidar explicar i que considero capital, així que en faré un breu resum avui. Va anar així: una senyora d'uns seixanta anys aproximadament, aragonesa (ho sé per l'accent, no perquè m'ho hagi dit), que habitualment observa a la Clàudia i li diu algunes paraules amables, mentre la Clàudia i jo anàvem fent diferents coses a l'aigua, va dir que era "la niña más guapa y valiente de la piscina". Això em va produir una gran satisfacció personal, no per guapa, ja que això és una obvietat, sinó perquè considerava a la Clàudia valenta. A vegades paraules tan inesperades i senzilles poden causar un efecte pertorbador i alhora gratificant en un mateix. I crec que em va produir aquest efecte perquè ens ha costat molt arribar fins aquí amb la Clàudia, ens ha costat ajudar-la a gaudir de l'aigua, a nedar amb nosaltres i a nedar sola amb els "manguitos", a que pugi i baixi les escales sense por, a saltar i confiar en que l'agafarem, a que es vulgui banyar tant a la piscina petita com gran, i com a novetat dels darrers dies, per imitació a un grup d'adolescents que hi havia a la piscina, a fer castells. És cert que és la única nena de la seva edat que fa tot això a la piscina (aquí heu de fer una acte de fe, però us prometo que sóc objectiu), però no ha sigut fàcil. Hem hagut de ser perseverants i ajudar-la a superar pors i inseguretats. Així que la foto que veieu avui del castell que alcem a l'aigua simbolitza el seu progrés, un esglaó més que ja ha pujat, un bocí de por que ja ha deixat enrera per sempre més.

La tarda ha sigut tranquil·la. Hem tornat a la platja més d'hora del que és habitual, perquè avui, misteriosament, la Clàudia no ha volgut dormir la migdiada (estarem trencant les seves rutines?). La bandera ja havia canviat a groga, així que m'he pogut permetre un parell de banys. La Clàudia ha estat jugant molt a la vora de l'aigua, anant i venint, omplint galledes, i com a part més divertida... tirant-me-les a sobre! Avui ha descobert que mullar als altres és divertit, i més si criden quan noten l'aigua freda a l'esquena, així que, per no aixafar-li la guitarra, voluntàriament m'he lliurat a les seves exigències i capricis i m'he deixat mullar i remullar tot el que ella ha volgut (les seves rialles compensaven el sofriment!).

Bona nit, benvolguts lectors.

Torna el bon temps

2007-07-23T23:59:00.000+02:00

Avui ha tornat definitivament el bon temps, i amb ell, com ja era previsible, també el meu bon humor (avui he saltat literalment d'alegria, com podreu apreciar a la foto de sota, i encara no sé com és que estic viu). Al matí, mentre esmorzàvem a la terrassa com cada dia, ja ens hem adonat que el canvi meteorològic s'havia produït. Amb una exaltació i excitació sense precedents des de la nostra arribada a Torredembarra, ens hem afanyat a acabar d'esmorzar, posar-nos la crema protectora del sol, i amb els nostres trastos habituals, ens hem dirigit cap a la platja. Eren aproximadament les 11h.

Malgrat que el temps era bo, feia sol i la calor apretava més que altres dies, a la platja persistia la bandera groga. Feia sol, sí, i el suau vent que sentíem a la pell era molt agradable, però el mar seguia picat, i amb força. Amb tot, això ja només era un petit detall sense importància i res ens ha impedit banyar-nos, tot i que amb menys freqüència del que ho hauríem fet amb la bandera verda onejant, quan les aigües estan tranquil·les i calmades.

En tornar de la platja, hem passat una estona per la piscina abans de dinar, com fem habitualment. Avui ens hem trobat al Josep (recordeu: aquell nen de 4 anys que li demana el "xurro" a la Clàudia, i que només li deixo amb la condició que no esquitxi) amb tota la seva família al complet (en alguna ocasió els he sentit cridar a l'uníson: "Joseeeeeeeep!!!"), però la sorpresa ha estat que, per primera vegada des que el vam conèixer, avui no ens ha calgut deixar-li el "xurro". El motiu és que la seva iaia, com a bona iaia que és i que no pot veure patir ni un segon el seu nét, li ha comprat un flamant "xurro" de color blau, així que avui, orgullós, el Josep me l'ha vingut a ensenyar i s'ha estat banyant amb ell, ja prescindint definitivament del "xurro" groc de la Clàudia.

A la tarda, després de la migdiada de la Clàudia, no ens hem pogut resistir. Seguia fent tan bon dia (encara millor que el matí i tot!), que ens en hem tornat cap a la platja. Eren ja les 19h, però no hi feia res. Les tardes a la platja poden arribar a ser esplèndides, si encertes el dia. I avui ha sigut un d'aquests dies. A més, a aquella hora ja hi havia molt poca gent, molt dispersa i molt distanciada entre sí, així que tenies la sensació que la platja era teva i només teva.

Totes les fotos que us deixo avui són de la fantàstica tarda de platja que hem passat (també la foto de dalt).

Bona nit, benvolguts lectors.

Nit d'havaneres

2007-07-23T00:37:00.003+02:00

Avui ha seguit la tendència que ja apuntava ahir, i el mal temps ha seguit empitjorant. Desesperats, aquest migdia hem estat atents a les notícies per veure quin pronòstic feien del temps, i la veritat és que ens hem sentit una mica alleujats quan hem sentit que a partir de demà s'inicia el punt d'inflexió que ens ha de portar cap al bon temps un altre cop, amb un augment considerable de temperatures al llarg de la setmana. Amb tot, la Lourdes està més positiva que jo, doncs el meu humor va canviant a l'uníson amb el temps. La Lourdes opina que aquests dies també tenen la seva gràcia i que cal apreciar la seva singular bellesa, malgrat que no et puguis banyar al mar i faci una aire més aviat molest, i que és una sort poder estar aquí per presenciar-los. Jo, amb un ànim menys contemplatiu que la Lourdes i visiblement més ofuscat per trobar alguna sortida a la nostra dissort, he provat de cantar amb la Clàudia, mentre passejàvem per la platja, aquella cançó de: "Sol, solet, vine'm a veure, vine'm a veure, sol, solet, vine'm a veure que tinc fred". Però el sol no ha tingut compassió de nosaltres, i ha seguit amagat, allà on fos, sense mostrar cap senyal que ens fes pensar que l'estratègia de la Clàudia i meva estava obtenint els seus fruits.

Després de l'intent de platja d'aquest matí, ja no hem ni gosat passar per la piscina. En comptes d'això, i com que era massa d'hora per anar a dinar, hem portat la Clàudia a jugar una mica al parc que hi ha davant del nostre apartament... fins que ha començat a ploure! Així que, completament abatuts, ens en hem tornat a l'apartament, on ens hi hem tancat fins després de la migdiada.

A la tarda, el temps havia amainat una mica, i després d'assistir a la missa de les 20:3oh que fan tots els diumenges a l'església de Baix a Mar, hem decidit anar a un parc d'atraccions on hi ha un carroussel i altres atraccions infantils. Li ho veníem prometent a la Clàudia des de ja feia uns quants dies, i entre una cosa i altra, encara no havíem aconseguit trobar el moment adequat per fer-hi cap i li anàvem donant llargues a la Clàudia, tot i que ellla, perseverant com ella sola, ens ho anava recordant periòdicament com un rellotge per fer-nos saber que no s'oblidava que teníem aquest petit deute pendent amb ella. I avui l'hem saldat.

Per la nit teníem altres plans, que ja havíem planificat des de feia uns dies. Volíem anar a sentir cantar havaneres, que començaven a les 23h a la Plaça del Castell, així que hem sopat a les 22h, i a les 23h ens hem plantat a la plaça com un clau. La Clàudia ha aguantat totes les havaneres (a diferència de molts nens, que han acabat amb un son profund a la falda dels seus pares), que han durat aproximadament uns cinquanta minuts, i després de la cantada feien rom cremat, però aquí ja no ens hi hem quedat, doncs la Clàudia ja mostrava els símptomes inconfusibles que començava a estar cansada de veritat, i per tant que ja era hora d'anar a fer nones.

Us deixo a sota algunes fotos memorables de la jornada. Bona nit, benvolguts lectors.

Temps inestable

2007-07-22T00:25:00.000+02:00

Malgrat el que pugueu pensar veient la foto del costat, avui no hem vist el sol. Decididament, aquesta setmana el temps ha anat de mal en pitjor. El matí s'ha llevat ennuvolat igual que ahir, però, per acabar-ho d'adobar, feia més fresca i no convidava massa a anar a la platja. Tot i així, res ens ha aturat i hem decidit anar a la platja, convençuts que al llarg del matí els núvols s'anirien esquinçant i anirien cedint més protagonisme al sol. Res més lluny de la realitat. Avui les ones trencaven amb força a la sorra i el vent s'entestava a seguir bufant d'una forma irritant, i a mesura que anava passant el matí, a la platja s'hi estava cada cop pitjor, així que no hem dubtat massa en marxar abans del que és habitual, tot desitjant que potser a la piscina faria menys vent i hi estaríem més a gust. Així, eren doncs dos quarts d'una quan recollíem els nostres trastos i ens en anàvem a provar sort a la piscina.

Efectivament, a la piscina hem tingut una mica més de sort. No és que fes més sol, perquè els núvols no havien desaparegut per art de màgia, però sí que havíem encertat en la suposició que havíem fet que hi faria menys aire. La Clàudia s'ha volgut ficar a la piscina petita de seguida, i podem dir ja amb tota rotunditat que s'ha convertit en la seva afició principal d'aquestes vacances. Al cap d'una estona d'estar-hi nedant, ha arribat el Josep, un nen de 4 anys, que la Clàudia ja coneix prou bé i que sempre coincideixen a l'hora de la piscina, tot i que no comparteixen cap tipus de joc. El Josep és un nen molt i molt entremaliat que aconsegueix fer girar la vida de la seva família al seu voltant (la mama, el papa, la germana, les "tites", que suposem que son les tietes, etc.). Quan arriba el Josep te n'assabentes encara que no vulguis, perquè no pares de sentir: "Josep, no facis això!", "Josep, vine cap aquí", "Josep, mira que ets dolent!", "Josep, no diguis paraulotes!", "Josep, et ficaré en un forat i no podràs sortir!". Doncs bé, el que us volia dir és que el Josep el vam conèixer perquè li agrada el "xurro" de la Clàudia (sí, el "xurro", un material exclusiu que té la Clàudia per millorar el seu estil), i és clar, com que el primer dia ja li volia prendre, li vaig dir que li deixaria una estona sempre i quan no es dediqués a fer-lo servir per esquitxar a tothom a la piscina petita. Crec que va captar el missatge, perquè realment es va auto-controlar molt per no esquitxar, i malgrat que a vegades tenia la temptació de fer-ho, la meva mirada i algun avís reiterat eren suficients perquè entengués que esquitxar no era compatible amb tenir el "xurro". Així que ara sempre que em veu em demana el "xurro", fem torns amb la Clàudia, i respecta la norma que li vaig imposar per poder gaudir del "xurro".

A la tarda, com que no semblava massa desenraonat pensar que el temps no milloraria, hem optat per fer alguna activitat cultural, aprofitant que aquest cap de setmana se celebra la tercera edició de la Setmana Intercultural de Torredembarra. Hem assistit a la desfilada de vestits típics que feien a les 20:00h, i que representaven diferents països. El final de la desfilada era a la Plaça del Castell, on ja hi havia una tarima preparada per fer una mostra de danses dels diferents països que hi participaven, i també unes taules que oferien unes mostres gastronòmiques d'aquests països. L'objectiu de la jornada, organitzada per la Regidoria de Joventut de l'Ajuntament, era l'apropament de les diferents cultures que viuen a Torredembarra, i facilitar així la integració, l'entesa i el respecte mutu entre tots els ciutadans, sigui quin sigui el seu origen. Així ho ha explicat la Regidora de Joventut en la presentació de l'acte. Com a mostra de danses, han fet sardanes, sevillanes, i després balls típics del Marroc, Colòmbia, Equador, Bolívia, Mèxic i algun altre país sud-americà més que no recordo. Com ja era previsible, a la Clàudia li ha encantat, i ha fet una bona rebequeria a l'hora de marxar (s'ha empipat i molt!), perquè ella volia quedar-se i seguir veient les danses, però era tard i era hora de sopar, així que hem hagut de prendre una decisió dràstica, malgrat el seu desacord.

Us deixo a sota alguna foto més de la jornada. Bona nit, benvolguts lectors.

Explorant les rodalies

2007-07-21T00:36:00.001+02:00

Avui ha sigut el primer dia que no hem anat a la platja des que vam arribar a Torredembarra. El dia s'ha llevat gris i enteranyinat, més aviat lleig, i tot i que no feia vent i el dia era xafogós, i per tant fàcilment et podies decidir per anar a la platja (més tard hem sabut que a més hi havia bandera verda), hem decidit aprofitar l'absència de sol per visitar alguns indrets de l'entorn més proper de Torredembarra.

Al matí hem anat al Roc de Sant Gaietà. Ens ho havien recomanat alguns amics que coneixen la zona, i la veritat que ha valgut la pena la visita, sobretot per la singularitat del lloc. El Roc de Sant Gaietà és una urbanització que pertany al municipi de Roda de Barà, que està a pocs kilòmetres al nord de Torredembarra. És un petit conjunt de carrerons empedrats i casetes blanques, amb molta varietat d'estils arquitectònics, i que conformen un entorn molt agradable per passejar-hi i perdre-s'hi una estona. Tens una sensació semblant a la que tens quan passeges pels carrers del Poble Espanyol de Barcelona. És aquella sensació de que tot és molt maco però a la vegada artificial, irreal, sense ànima pròpia. Hem vist una porta d'estil islàmic, un passatge d'arcs que és una rèplica d'un passatge que hi ha a l'illa de Sardenya, una altra rèplica de la porta principal de la catedral d'Àvila, balcons típics castellans, pilars i finestrals romànics, arcades d'estil gòtic, un pati típic andalús, i per acabar un espectacular ficus que viu en un carrer interior i que té una alçada impressionant. En el pati andalús hem fet una parada perquè la Clàudia es mengés la seva ració de plàtan diari més un suc de fruites (per cert, aquest també és un dels progressos que hem aconseguit amb la Clàudia aquests dies, ja es menja un plàtan sencer cada dia a mig matí, quan abans no el podia veure ni en pintura!). Després hem seguit voltant una mica més, i ens hem tornat cap a Torredembarra quan ja gairebé era l'hora de dinar, tot i que abans hem fet un breu parada per la piscina per treure'ns la calor del damunt.

A la tarda, hem anat a veure un concurs de castells de sorra que feien a la platja, per nens de diferents edats fins als 16 anys. Havíem portat els banyadors i tovalloles per aprofitar a fer algun bany si el temps ens ho permetia, però el temps estava tossut avui i no ens ho ha permès. A la tarda s'havia girat el dia i bufava un vent més aviat desagradable, el mar estava més remogut, i efectivament el color verd de la bandera que onejava al matí s'havia convertit en groc. Així que després de veure el concurs hem passat pel parc infantil que hi ha a la mateixa platja, on la Clàudia ha estat jugant una bona estona, i després ens hem tornat a casa, per dutxar-nos i fer l'última visita cultural del dia.

L'última visita del dia ha sigut el centre històric d'Altafulla, que queda cap a l'interior i no pas arran de mar. Hem serpentejat pels seus carrerons empedrats (aquests sí que tenien ànima pròpia i eren reals), ara carrers amunt, ara carrers avall. Hem vist també cases molt antigues amb uns portals molt grans i impressionants, i també hem passat per restaurants que tenien un caliu especial. En general, es respirava pau i tranquil·litat, i un cop més, hem defugit dels sorolls de tren i cotxes que és més habitual sentir a Torredembarra.

A sota us deixo alguna foto més del dia, i especialment alguna de divertida que crec que us agradarà. Bona nit, benvolguts lectors.

2007-07-21T00:36:00.000+02:00

A la subhasta de peix

2007-07-19T23:36:00.000+02:00

Aquest matí hem decidit anar a la Llotja de Torredembarra, on els pescadors fan la subhasta de peix cada dia de dilluns a divendres, a les 12:30h. Actualment, la Llotja està situada en el Port Esportiu, al final de tot de la platja al sud de Torredembarra, però antigament la Llotja estava situada en la zona anomenada Baix a Mar, l'antic centre neuràlgic de pescadors i que avui ha deixat pas als turistes, tot i que encara conserva un cert encant mariner, i precisament aleshores la Llotja estava ubicada en l'edifici que actualment és la Biblio-platja, i que recordareu que ahir us vaig mostrar una foto.

Jo no havia estat mai en cap subhasta de peix, i per tant tenia moltes ganes de presenciar-ho. Ens acompanyaven la iaia Margarita i el Joan (segons la Clàudia, és el Joan de la Carbassa, o el nuvi de la iaia...), que van arribar ahir al migdia i han estat fins aquesta tarda amb nosaltres. Hem estat una estona a la platja, gairebé una hora, abans d'anar a la Llotja. Avui sí hi havia bandera verda a les platges, les aigües estaven tranquil·les i transparents, no feia vent i la calor apretava amb més intensitat que els dies anteriors. Avui el mar estava ple de gent, que havien abandonat les seves tovalloles per passar més estona a dintre de l'aigua. Avui sí puc dir que ha sigut un autèntic dia d'estiu.

A la Llotja hi hem estat una mitja hora aproximadament. Hem vist com pesaven el peix primer, i després començava la subhasta. El peix a subhastar partia sempre d'un preu determinat (suposo que el que determinaven els pescadors), i a partir d'aquí anava baixant durant un curt període de temps. Mentre el preu anava disminuint, els compradors potencials triaven el preu que estaven disposat a pagar, i un cop esgotat el temps, qui havia pujat pel preu més alt s'emportava el peix. Com correspon al segle XXI, ja us podeu imaginar que tot estava informatitzat. Hi ha havia una pantalla central on apareixia el peix a subhastar amb el seu preu de partida, i també es visualitzava com anava descendint durant el breu temps de subhasta. Els possibles compradors tenien un aparell amb un botó, comunicat de forma inalàmbrica amb l'ordinador central, que havien de pitjar quan sortia el preu que volien pagar. Tot anava molt de pressa, i es veia clarament que tothom ho tenia tot per la mà, que de ben segur ja sabien a priori el que volien comprar i a quin preu.

Després de la Llotja, com que ja ens havia tocat la una, hem anat cap a la piscina, on la Clàudia ja estava desitjant arribar per ficar-se directament a la piscina petita. Tot i que avui la Clàudia tenia un d'aquells dies estranys en què no saps què li passa (estava una mica esquerpa amb tothom sense motiu aparent), a la piscina se li han passat tots els mals. Últimament s'ha fixat amb una nena de quatres anys, que es diu Eva i que neda molt bé, i que de tant en tant s'acosta a la Clàudia per donar-li les mans i nedar una mica amb ella, però de seguida se'n va per seguir nedant al seu aire. Aquestes referències li van molt bé a la Clàudia, perquè l'esperonen a voler fer més coses, l'ajuden a perdre pors, i en definitiva a progressar en el seu desenvolupament.

A la tarda hem anat a passejar pel passeig marítim d'Altafulla, concretament per un carrer anomenat Botigues de Mar. Es respirava un ambient molt més tranquil que a Torredembarra, més serè, sense sorolls de cotxes ni de tren, amb edificis molt baixos, i on la gent passejava i s'estava als bars i restaurants sense fer xivarri, gaudint de la brisa marina i del relaxant so de les ones del mar. Mentre fèiem algunes fotos, un francès que estava assegut al portal de casa seva (o de la casa que havia llogat), s'ha acostat a nosaltres per oferir-se a fer-nos una foto. Ens ha dit que era fotògraf, així que no ho hem dubtat. A sota us deixo la foto que ens fet el francès. Bona nit, benvolguts lectors.

Passen els dies

2007-07-18T17:05:00.000+02:00

Passen els dies. Avui pensava que diumenge passat vam creuar l'equador de les nostres vacances, i tot just ens ha passat volant. Just a l'inrevés de la vida a ciutat, on els dies són curts i sempre et falta temps per fer coses, però on les setmanes costen de passar. En canvi, quan estàs de vacances, el dia és llarguíssim, tan llarg com vulguis, passa lentament i pots gaudir de cada petit instant de temps, sense presses i amb tantes pauses com vulguis, però malauradament les setmanes passen ràpides, massa ràpides, quan el que voldries és que mai s'acabessin.

Avui us deixo algunes fotos que he anat fent, i que no havia publicat encara perquè hi havia coses més importants per explicar. A sota de cada foto hi trobareu l'explicació.

Parc on juga la Clàudia. El nostre apartament està
a l'edifici del darrera.

Parada on comprem la fruita i verdura cada dia,
al tornar de la platja.

Biblio-platja (antiga llotja de peix), biblioteca infantil
habilitada durant els mesos d'estiu, i on fan activitats
per nens.

Tarda a Torredembarra, quan puja la marea.

Tarda a Torredembarra, nens jugant a la platja
i gent passejant.

Arriba la iaia Margarita... i la Mare de Déu del Carme.

2007-07-17T01:05:00.001+02:00

Eren tres quarts de dotze del migdia quan ens ha trucat la iaia Margarita. Ens ha dit que estava en el tren cap a Torredembarra, i que en aquell moment passava per Sitges. Hem calculat que trigaria uns vint minuts aproximadament en arribar, així que hem acabat de preparar la bossa i la resta d'artilugis imprescindibles per anar a la platja, i sense més dilació ens hem dirigit a l'estació. Just en el moment en què hem aparcat el cotxe arribava el tren. Ens hem trobat de seguida, i després de fer-nos els petons i abraçades pertinents, hem tornat a l'apartament perquè la iaia Margarita pugués descarregar la seva mini-maleta, posar-se el banyador, i anar directament cap a la platja. La visita de la iaia Margarita era una de les que ja esperàvem durant aquest mes, i va ser precisament ahir quan es va concretar que vindria avui a passar dos dies amb nosaltres.

Al principi, la Clàudia ha tingut la reacció habitual de guardar distància, de mostrar una barreja d'alegria i de rebuig, de voler i no voler. Com sempre, ha necessitat el seu temps per anar-se habituant a la presència de la nova visitant, fins que finalment s'ha adonat que era molt divertit tenir a la iaia Margarita a prop, i li ha obert les portes del seu cor de bat a bat.

A la platja onejava la bandera groga. Feia calor, però l'aigua estava força picada, i no convidava a entrar-hi massa endins. Ateses les circumstàncies, la Clàudia ha aprofitat per desenvolupar les seves habilitats sobre terra ferma i fer de massatgista posant-li crema a la iaia Margarita, que s'ha deixat fer tot el que la Clàudia ha volgut. Al cap d'una estona, hem vist a unes quantes tovalloles més enllà el petit Daniel (recordeu: el nen nord-americà que parla spanglish, i que la tieta Marta anirà a cuidar a Nova York), que estava jugant a la sorra amb el seu pare. Li he dit a la Clàudia d'anar a veure'l, i de seguida m'ha dit que sí, i així jo també aprofitaria per saludar el seu pare, ja que la setmana passada encara no havia arribat de Nova York i per tant no havíem tingut ocasió de conèixer-lo. Sortejant alguns obstacles sobre la sorra, hem arribat a la seva tovallola, cadira i parasol, hem saludat al petit Daniel i m'he presentat. El pare del Daniel de seguida ha sabut qui era jo, i hem estat xerrant una estona mentre la Clàudia i el Daniel es començaven a tirar sorra al damunt (avui ho he acabat de confirmar, el Daniel i la Clàudia no tenen massa "feeling" entre ells), i el seu pare li anava dient: "Be nice, Daniel, be nice!". El pare del Daniel és encantador, m'ha explicat algunes coses de Nova York, hem parlat de les vacances, i com no podia ser d'una altra manera, també de la tieta Marta. M'ha explicat que al Daniel li parlen més en castellà que no pas en anglès, però algunes coses li diuen en anglès expressament, com ara els números i els colors, perquè es vagi habituant per quan hagi d'anar a l'escola bressol a partir de setembre. Al cap d'una estona ens hem acomiadat, hem tornat al territori delimitat per les nostres bosses i tovalloles, i la Clàudia ha seguit fent castells i altres jocs amb la sorra.

Avui a la tarda era el gran dia: la processó de fanalets de la Mare de Déu del Carme que tant esperàvem, i que recordareu que us vaig comentar que la Clàudia i jo vam saber de la seva existència a través d'un conte del Teo. A les 20:00h ja estàvem a l'església de Baix a Mar (l'església que hi ha a tocar de la platja), i hem estat esperant fora mentre feien la missa solemne de la Mare de Déu del Carme. A les 20:45h han tret la Mare de Déu, i aleshores ha sigut quan ha començat la processó, acompanyada de cants i d'una gran multitud de gent. També hi havia molts nens vestits de mariners que precedien la Mare de Déu en la seva marxa, i que sostenien una xarxa simulant ser pescadors. En sortir de l'església, han portat la Mare de Déu a la riba del mar, on hi han estat uns breus instants, i posteriorment han tornat cap al passeig marítim, on han estat portant-la uns cent metres més. Com que el passeig és molt llarg i el port queda al final de tot a una distància considerable, una furgoneta de la policia local ha carregat la Mare de Déu i l'ha portat fins al port, on ja l'esperaven els vaixells guarnits de flors i de llums per passejar la Mare de Déu pel mar. Des de la platja ho hem pogut observar tot perfectament, mentre disfrutàvem alhora de l'aigua del mar, ja més tèbia que no pas freda, acariciant els nostres peus. Hem caminat molt per la sorra, primer en la direcció al port, i després en la direcció oposada en el camí de tornada a l'església. La platja també estava plena de fanalets, alguns que eren portats per la gent, i altres que els havien clavat a la sorra, i si t'ho miraves en perspectiva des de la distància, veies una gran extensió de llums escampades pel passeig marítim i platja.

Hem acabat el dia sopant a una pizzeria del passeig marítim, on la iaia Margarita ens ha convidat a tots tres. Hem tingut una petita discussió amb la Clàudia, ja que s'ha negat a menjar-se el seu bikini, però bé, al final hem negociat una mica amb ella, i hem aconseguit que com a mínim es mengés tot el pernil dolç.

A sota us deixo algunes fotos més de la gran experiència que hem viscut avui, i que crec que perdurarà en la meva memòria per molts anys. Bona nit, benvolguts lectors.

Visites de cap de setmana

2007-07-15T23:53:00.001+02:00

Aquest ha estat un cap de setmana intens pel que fa a relacions socials, tant intens que ahir em va ser imposible trobar un forat per escriure la crònica del dia. Per tant, i si m'ho permeteu, benvolguts lectors, avui us faré un resum d'aquests dos dies, sintetitzant el màxim que em sigui possible i per estricte ordre cronològic.

Ahir dissabte al matí va ser un dia més de platja, amb un temps força acceptable però encara no del tot ideal pel que s'entén un dia de platja d'estiu. Amb tot, no hi vam estar massa estona perquè teníem plans per la tarda. Havíem pensat a anar a fer un volt pel centre de Torredembarra i copsar l'ambient de la Festa del Quadre (o Festes del Quadre de Santa Rosalia, com també he vist escrit en algun lloc).

Inesperadament, cap als volts de les 17h la Lourdes va rebre una trucada de la Cristina, una amiga seva que estiueja a Creixell, la població que hi ha just al costat de Torredembarra en direcció nord. Com que la Cristina estava passant el cap de setmana en el seu apartament de Creixell i sabia que nosaltres érem a Torredembarra tot el mes de juliol, va trucar per veure si ens podíem trobar. Així que vam concretar una improvisada cita amb la Cristina i el seu marit, el Jordi, i els seus dos fills, el Marc de sis anys i la Laura de quatre anys (tot i que la Clàudia va estar insistint tota la tarda que es deia Paula en comptes Laura... i no li vam poder fer treure del cap!). Ens vam trobar passades les 19h en una plaça del centre on feien sardanes. Després de sentir un parell de sardanes i ballar-ne una, vam decidir anar a la Plaça de la Font a prendre alguna cosa. Vam estar-hi una bona estona, i després vam anar al nostre apartament a sopar, i seguir xerrant i xerrant... La Clàudia s'ho va passar d'allò més bé, sobretot amb la Laura, amb qui van coincidir més amb el tipus de joc que no pas amb el Marc, suposo que a causa de la proximitat d'edat. Finalment, ja eren les 1:00h passades quan ens vam acomiadar (molt a desgrat de la Clàudia, tot sigui dit).

Avui diumenge hem tingut més visites, però aquestes ja eren esperades i planificades des de principis de la setmana. Avui han vingut a passar el dia amb nosaltres l'avi, la iaia "cuqueta" i el tiet Fluren. L'avi i la iaia "cuqueta" han arribat a les 13h, i ja els estàvem esperant per anar tots plegats a la piscina, principalment perquè puguessin comprovar amb els seus propis ulls el peixet en què s'ha convertit la Clàudia. Com ja és habitual, la reacció inicial de la Clàudia en el moment de la trobada ha sigut de rebuig, però com també ja és més habitual li ha durat el que dura un obrir i tancar d'ulls, i aviat ha començat a riure per sota el nas i compartir jocs amb els seus estimats avis. Una mica més tard ha arribat el tiet Fluren, cap allà a les 15h, amb el temps just per fer un bany d'última hora abans d'anar a dinar. Tampoc la rebuda que li ha fet la Clàudia ha sigut per tirar coets, però tampoc no ha trigat massa en obrir-se un altre cop amb somriures i rialles al seu estimat tiet (i que per cert, també compta amb el títol addicional de padrí).

Hem estat a la piscina una bona estona, fins pràcticament les 15h, i la Clàudia no només ha fet la demostració de tot el que sap fer a l'aigua, sinó que avui s'ha animat a fer un pas més en les seves habilitats aquàtiques. Concretament, avui ha volgut nedar sola a la piscina petita, ara caminant una mica, ara nedant una altra mica. Fins avui no havia volgut banyar-se cap dia a la piscina petita (malgrat la nostra insistència!), suposo que degut a que se sentia més segura amb nosaltres a la piscina gran tenint-nos ben a prop. Però avui ha decidit que ja era hora de fer-se més gran i autònoma, i nedar soleta sense la nostra supervisió i guia constant. A més, li ha agradat tant que l'hem hagut de treure literalment de la piscina perquè ja era l'hora de dinar, i ella hauria seguit i seguit...

Després de dinar a l'apartament, ens hem dividit en dos grups per fer dues activitats ben diferenciades: la Clàudia, el tiet Fluren i l'avi han fet la migdiada; i la iaia "cuqueta", la Lourdes i jo hem anat a fer un volt pel passeig marítim. Feia una tarda esplèndida, i ens hem quedat una estona en una terrasseta a prendre uns refrescs i xerrar una estona.

Cap a les 20h ens hem acomiadat, tot desitjant que ben aviat tornem a retrobar-nos tots plegats. A sota us deixo algunes fotos interessants del dia. Bona nit, benvolguts lectors.

La visita de la tieta Marta

2007-07-13T22:29:00.000+02:00

Avui ens ha visitat la tieta Marta, una de les tres tietes de la Clàudia, i que a més té acreditat el títol addicional de padrina. La Clàudia ja ens havia preguntat unes quantes vegades aquest matí per la tieta Marta, suposo que estava impacient per tornar a veure-la, després de gairebé quinze dies. Cap allà les 12:30h ha arribat a Torredembarra, i seguint les meves indicacions per mòbil ens hem trobat a la part de la platja on ens estàvem. La primera reacció de la Clàudia ha sigut de no voler que li digués res, i d'arrapar-se amb força a les meves cames per no veure-la com si d'un perfecte desconegut es tractés, però si la memòria no m'enganya, calculo que aquesta reacció li ha durat menys d'un minut, ja que al minut següent ja li estava fent abraçades i petons, i demostrant-li obertament l'alegria que sentia perquè havia vingut a veure-la (i és que s'ha fet esperar la tieta Marta! tota la setmana dient-li a la Clàudia que vindria dimecres, i el dimecres vam haver de dir-li: és que no pot venir, està malalta, vindrà quan pugui...oi que ho entens?).

A banda de venir a veure'ns a nosaltres, un dels objectius de la visita de la tieta Marta era trobar-se també amb la família que l'acollirà a Nova York per fer d'au-pair durant un temps. El nens que cuidarà es diuen Daniel, de dos anys i mig gairebé (és més petit que la Clàudia per un mes), i una altra nena que encara no té nom i que esperen pels volts de setembre. La mare d'aquests dos nens es diu Cristina, té uns quaranta anys aproximadament, i és la persona amb qui havia de parlar la Marta per conèixer-se personalment i acabar de tractar alguns temes de caire més contractuals, abans d'emprendre el viatge final cap a Nova York. Casualment, aquesta família estiueja cada any a Torredembarra, ja que tenen un apartament en primera línia de mar que pertanyia originàriament al pare de la Cristina, fill de Torredembarra, i que ara el disfruten també altres membres de la família.

La Cristina i el Daniel han vingut a dinar al nostre apartament. El Daniel i la Clàudia han compartit uns quants jocs (especialment amb la plastilina que els hi ha portat la tieta Marta), però també algunes baralles. La Cristina ens ha explicat que la seva mare és anglesa, que fa trenta anys que viu fora de Catalunya, i dotze fora d'Espanya. Ha viatjat moltíssim per tot el món, i des de fa quatre anys s'ha establert a Nova York amb el seu marit i fill. El seu marit és originàriament de Guatemala, però de nacionalitat nord-americana. A casa seva parlen tant castellà com anglès, i són completament bilingües en tots dos idiomes. El seu fill Daniel parla una barreja dels dos idiomes (voy a la "beach", es "orange", una "bike",...), i per tant ja us podeu imaginar que ha sigut molt divertit sentir-lo parlar.

Cap a les 16:30h ens hem acomiadat de la Cristina i el Daniel, ja que era l'hora de la migdiada del Daniel, i també la de la Clàudia (tot i que una mica passada d'hora ja, però bé, a vegades va bé fer excepcions a les seves rutines). Malgrat els nostres intents per fer-la dormir durant vint minuts, no hi ha hagut manera. Estava molt excitada per tots els esdeveniments del dia, i ha sigut incapaç d'agafar el son. Així que finalment no ha dormit, i l'hem deixat pul·lular per la casa fins que la tieta Marta ha marxat, cap allà a les 18h. Li hem dit adéu des del balcó, fins que ha desaparegut de la nostra vista amb el seu flamant Audi.

La tarda l'hem passat al centre de Torredembarra. Avui ha començat la Festa del Quadre, que dura quatre dies i acaba precisament el dia de la Mare de Déu del Carme amb l'apoteòsica processó de vaixells de pescadors, especialment guarnits amb flors per l'ocasió (us haig de confessar que jo no coneixia aquesta celebració fins que la Clàudia i jo vam llegir per primer cop el conte de "Teo i les tradicions catalanes", qui m'havia de dir que el Teo m'ensenyaria coses també a mi?). A les 19h han fet el cercavila infantil, i hi han desfilat capgrossos i altres ninots (cap gegant, però), nens ballant el ball de bastons, i també hem sentit algun petard, cosa que a la Clàudia no li ha agradat tant. Cap a les 20:30h hem anat a veure un espectacle infantil, que consistia en aprendre a ballar diferents danses d'arreu del món, tot seguint les indicacions d'una monitora. A la Clàudia li ha encantat i s'hi hauria quedat molt més, però estava massa cansada ja (recordeu, no havia dormit la migdiada!), així que hem preferit anar d'hora a casa perquè no anés a dormir massa tard, després d'un dia tan ple d'esdeveniments i alhora esgotador. A sota us deixo una foto del cercavila, just en el moment en què ballaven els capgrossos. Bona nit, benvolguts lectors.

Tarda de titelles

2007-07-12T23:49:00.001+02:00

Avui ha començat a pujar una mica més la temperatura, el vent s'ha asserenat, i ja de bon matí a les platges tornava a onejar la bandera verda. Efectivament, l'aigua no estava remoguda i tornava a ser transparent i cristal·lina com feia ja uns quants dies que no vèiem. El matí a la platja ha sigut molt tranquil, i avui la Clàudia ha hagut de jugar sola, però durant tot el matí ens ha estat preguntant a la Lourdes i a mi que on eren el Javier i la Núria, i nosaltres, com discs ratllats, li hem explicat una i altra vegada que ja s'havien acabat les seves vacances i que irremeiablement havien hagut de tornar a casa, informació que la Clàudia coneixia i entenia perfectament, però que per alguna raó que se'ns escapa necessitava confirmar-ho i reconfirmar-ho una i altra vegada.

Després de la platja no hem passat per la piscina avui, perquè aquesta tarda teníem plans diferents que requerien no llevar-se massa tard de la migdiada, així que volíem que la Clàudia dinés més aviat. Els plans consistien en anar a veure titelles a la plaça del castell, en el casc antic de Torredembarra. Durant l'estiu fan moltes activitats infantils aquí a Torredembarra, i aquesta és la primera que hem trobat que era adequada per la seva edat.

Els titelles començaven a les 19h. Deu minuts abans ja hi havíem arribat i hem pogut agafar un bon lloc. Primer han fet una mica d'espectacle musical amb uns quants nens que s'han prestat voluntaris. Es tractava de ballar fins que la música s'aturés sobtadament, i aleshores fer una acció determinada amb la màxima celeritat possible, com ara aixecar una cama, o un braç, o seure a terra. L'últim que ho feia era el que perdia i per tant el que abandonava l'escenari. Ha sigut molt divertit, i la música era molt marxosa, del tipus "Opá", "Follow the leader", etc. Després ja han començat els titelles, i la veritat que ha sigut força divertit també. A la Clàudia li ha agradat molt, tot i que en alguns moments ha tingut una mica de por quan sortia el monstre de les cavernes que parlava amb una veu molt gruixuda i feia molt de soroll, i aleshores s'arraulia als braços de la Lourdes, i mirava una mica de reüll fins que considerava que ja havia passat el perill i podia tornar a mirar.

Com a foto del dia de la Clàudia, us deixo la del moment en què s'estava cruspint el seu berenar preferit, pa amb Nocilla, mentre esperàvem a que comencessin els titelles. Crec que haurem de començar a alternar-lo amb algun altre tipus de berenar, perquè des que hem arribat a Torredembarra que pràcticament ja ha consumit un pot sencer de Nocilla! Bona nit, benvolguts lectors.

Hasta pronto, Javier

2007-07-12T00:33:00.000+02:00

Avui hem dit adéu al nostre petit amic aragonès Javier, i també a la seva germana petita Nuria i als seus pares, el José Manuel i la Pili. Hem fet doncs l'últim dia de platja i piscina amb ells. I la veritat és que els trobarem a faltar, no només la Clàudia, sinó la Lourdes i jo també, doncs hem establert una bona relació amb ells i ens havíem acostumat a trobar-nos cada dia, petar la xerrada, i compartir jocs amb els nens.

Aquesta tarda, quan els nostres amics aragonesos ja ho tenien tot recollit i havien carregat tots els trastos al cotxe, han vingut a dir-nos adéu. Hem baixat una estona al parc amb ells, hem fet les últims fotos (una de les quals és la que us adjunto) i ens hem acomiadat. Hem quedat per trucar-nos de tant en tant, enviar-nos fotos d'aquestes vacances, i també enviar-los algun dibuix de la Clàudia pel Javier, i viceversa. La Clàudia i el Javier s'han fet molts petons, i el Javier li ha demanat a la Clàudia que perquè no se n'anava amb ells a casa seva (no creieu que tot han sigut moments tan tendres durant aquests dies, també s'han barallat unes quantes vegades!). Abans de marxar ens han dit que és possible que a finals de juliol tornin, tot i que no ens ho han assegurat, així que podria ser que en breu ens retrobem, i per tant que en tingueu notícies a través d'aquest blog.

Una última nota sobre les coses que han passat avui, concretament un petit progrés de la Clàudia (i molt important per mi i la meva salut!): avui no he hagut d'anar a buscar galledes d'aigua del mar sota les estrictes ordres de la Clàudia, ja que ella mateixa ha descobert que ho pot fer prescindint dels meus serveis, i que a més pot ser divertit i tot! Tampoc no us creieu ara que carrega grans quantitats d'aigua, i deixem de banda també que la meitat de l'aigua que carrega la perd pel camí de tornada, però bé, la intenció és el que compta, no? Us deixo la foto que certifica que el que us estic dient és absolutament cert, i que per tant no sóc un pare totalment embadalit i completament exagerat que magnifica qualsevol petita acció que fa la seva filla (no estàveu pensant això, oi que no?). Bona nit, benvolguts lectors.

Meduses a la vista

2007-07-11T00:03:00.000+02:00

Avui ha seguit bufant el vent amb molta força, diria que encara amb més força que ahir. Tot i així, hem seguit fent el que s'ha convertit ja en una rutina, i cap a les 11h hem anat a la platja. Ens hem trobat amb els nostres amics aragonesos (Javier i família) al mateix lloc que sempre, i la Clàudia i Javier de seguida s'han posat a jugar amb la sorra. No sé si ha sigut a causa del fort vent que porta dos dies castigant la plajta, però la qüestió és que avui han arribat unes quantes meduses a la vora del mar. Justament m'estava banyant quan una senyora m'ha avisat que hi havia una medusa al meu costat. Era una medusa petita, i de seguida he anat a buscar una galleda per capturar-la, i posar-la en observació pels nens abans del sacrifici final (qualsevol ocasió és bona per aprendre, i més en plena natura!). La medusa es movia dins de la galleda, i el Javier i la Clàudia la miraven amb atenció. També s'han atansat altres nens moguts per la curiositat, i han estat mirant també amb molta atenció la petita medusa que es movia feixuga i amb lentitud dins la galleda. Després d'una llarga estona d'observació, i d'explicar-li a la Clàudia i al Javier que les medusa piquen com a mecanisme de defensa (en paraules més entenedores, els hi he dit que no els hi agrada que les molestin quan neden) i que per tant no s'han de tocar, ha arribat el moment macabre de... enterrar-la! Sí, suposo que no es un final massa feliç per un nen, però bé, els hi hem hagut d'explicar que era millor això que no pas deixar-la una altra vegada al mar, perquè en aquest cas encara podria picar algú que s'hi estigués banyant. Així que hem procedit amb el ritual de l'enterrament, hem fet un forat amb la pala, hem posat la medusa a dintre, amb una mica de pena li hem dit adéu, i... li hem tirat sorra al damunt fins que ha quedat ben enterrada. Per donar-li més solemnitat a l'acte, i identificar el lloc on l'hem enterrada per evitar tornar a fer-hi un forat accidentalment, hem dibuixat una creu a sobre. Així la Clàudia i el Javier sabrien a partir d'aquell moment que aquella era una zona sagrada i prohibida, i que allà no havien de tornar a jugar amb la pala. Al cap d'una estona, ha tornat a aparèixer una altra medusa petita a la vora del mar, i hem seguit el mateix ritual un altre cop: posar-la en una galleda, observació i enterrament.

Bé, aquesta ha estat la notícia del dia. Com fan els periodistes, i per no fer les cròniques diàries massa llargues, hauré de començar a escriure només el que sigui "notícia", és a dir, el que sigui anecdòtic o diferent a la rutina diària. Us deixo a sota una altra foto divertida del dia, el moment en què la Clàudia s'ha muntat a la moto inflable del Javier, un cop el Javier ha accedit a deixar-li (que no ha sigut fàcil!). Bona nit.

Passeig pel casc antic

2007-07-09T23:50:00.004+02:00

Avui ha fet molt de vent, pràcticament durant tot el dia. És potser la característica principal que definiria el dia d'avui. Al matí havíem quedat per anar a la platja amb els pares del Javier i la Nuria, que avui hem sabut que es diuen José Manuel i Pili (és típic, sempre coneixes els noms dels nens primer, i uns quants dies més tard els dels pares, quan ja t'has cansat de dir mil vegades "el papa de" o "la mama de"). Ens hem trobat a la platja cap allà les 11:30h, i hi hem estat aproximadament unes dues hores. La Clàudia i el Javier han estat jugant a la sorra, i només un parell de cops s'han acostat a l'aigua per remullar una mica els peus. Cap a les 13h feia tant de vent que la Clàudia ha començat a rondinar, i li deia al vent que parés ja d'una vegada, que així no es pot jugar a la sorra! Com que el vent no li ha fet cas i ha seguit bufant tan fort com ha volgut, els pares ens hem mirat i hem decidir d'anar recollint i fer via cap a la piscina, que com a mínim queda una mica més arrecerada del vent.

Així que hem anat tots plegats a la piscina una estona abans de dinar, i la sorpresa ha estat que una cop ja havíem fet el primer bany amb la Clàudia i ja s'havia assecat, ella, per iniciativa pròpia, ha decidit que volia tornar a posar-se els "manguitos" i anar cap a les escales de la piscina. Allà ha estat fent alguns intents de tirar-se de cap (amb molt d'estil, tot s'ha de dir, però s'ha quedat només aquí), ara braços amunt, ara braços avall, ara m'ajupo, ara m'estiro, i la Lourdes i jo ens ho miràvem tot pensant que si s'hi tirava algun dels dos hi hauria d'anar darrera corrent. Però la Clàudia ens ha demostrat un cop més que és prudent, i ha decidit asseure's a l'escala per remullar els peus i xipollejar una mica a l'aigua. El Javier s'ho mirava de lluny, i com que li ha agradat el que feia la Clàudia, ha decidit també posar-se els "manguitos" i imitar-la. Així que tots dos han acabat l'un al costat de l'altre amb els peus a l'aigua.

Com que feia tant de vent, i a més la Clàudia s'ha llevat molt tard de la migdiada, aquesta tarda hem decidit anar a fer un passeig pel casc antic de Torredembarra. Hem passejat per la plaça del castell, pels carrerons empedrats, i també pel carrer que de seguida ens hem adonat que era un dels eixos comercials de la ciutat, doncs estava ple de botigues, cafeteries, granges, etc. La foto del costat ens l'hem fet a la plaça del castell, i justament en el moment que estava a punt de fer-la dos nens d'origen magrebí s'han posat al costat, i els hi he demanat si és que volien sortir a la foto, i com que m'han dit que sí molt decidits, els hi dit que endavant, que es posessin bé per la foto. Després de fer la foto els hi he preguntat pel seu nom, i molt educadament me l'han dit tots dos amb un bon accent català, però malauradament no us els puc repetir perquè eren noms àrabs que us sabria lletrejar.

Després de passejar una estona pels carrers del centre, ens hem assegut en una terrassa a prendre unes orxates, i la Clàudia un gelat de maduixa. Aquestes vacances hem descobert també, entre altres coses, que a la Clàudia li encanta el gelat de maduixa, i si li dones a triar entre un gelat de maduixa i un gelat de xocolata (per aquelles coses que tenim els pares quan tenim ganes de fer-los la guitza o fer-los dubtar sense cap motiu aparent), ella no en té cap dubte: sempre maduixa! Us deixo una foto a sota amb el moment en què la Clàudia estava gaudint del seu gelat de maduixa. Bona nit.

Aires de cap de setmana

2007-07-08T17:33:00.000+02:00

Ha arribat el cap de setmana, i amb ell ha vingut més calor i molta més gent. Divendres a la nit ja estaven els carrers plens de cotxes aparcats, era el símptoma evident que molta gent ja havia arribat per passar el cap de setmana. Personalment, quan estic de vacances no m'agrada diferenciar entre dies de cada dia i caps de setmana. M'agrada que es confonguin a la meva ment i oblidar-me de la dictadura del rellotge, perquè això em dóna més sensació de desconnexió de la voràgine de la ciutat. Però quan estàs de vacances a la platja és inevitable percatar-te que ja és cap de setmana, perquè les platges s'omplen de gom a gom, i si agafes el cotxe per fer algun desplaçament, aparcar es converteix en una odissea.

Ahir dissabte va ser un dia més, tot i que més calorós, i amb la diferència que a la nit vam sortir de festa. En el passeig marítim feien ball. Tocava l'orquestra "Clau de Sol", i l'estil de música és el que trobaríeu a qualsevol festa major: pas-doble, tangos, cha-cha-cha, etc. Li vaig demanar a la Clàudia si volia ballar amb mi, i em va dir que sí. Vam començar ballant agafats, i al cap d'una estona li vaig proposar de ballar per separat, però em va dir que no, que preferia enganxar-se al meu coll per ballar. Mentrestant, la Lourdes ens mirava des de la geladeria que hi havia uns metres més enllà. La festa va estar molt animada, amb molts nens també ballant al costat de l'escenari, precisament on hi havia tot l'enrenou. Quan vaig voler descansar i anar a prendre una orxata fresca amb la Lourdes, la Clàudia em va dir que ni parlar-ne, amb la seva taxativa frase de: "Tornem-hi!". Vaig accedir a fer un parell de balls més amb ella, i després em va donar un respir i me'n vaig anar a prendre la meva orxata, que ja m'estava esperant al damunt de la taula. Ja era mitjanit quan vam tornar a l'apartament, i crec que la Clàudia no va trigar ni 10 segons en adormir-se.

Aquest matí hem anat a la platja tard, cap allà les 11:15h. La Clàudia s'ha llevat a les 10:30h, val a dir que amb molt bon humor, tan bon humor que m'ha fet oblidar el "dia estrany" que vam passar ahir tots plegats. Hem anat a la platja, i sorpresa! Avui sí ens hem trobat al Javier i ha estat jugant una bona estona amb ell. El Javier té moltes coses semblants a la Clàudia, una d'elles és que no li agrada massa ficar-se a l'aigua, sobretot si està freda. Però el que si que fa és anar corrent a buscar galledes d'aigua per jugar amb la sorra. Doncs bé, no sé si haurà sigut per influència d'ell, però el cas és que la Clàudia s'animat a anar a la vora del mar a fer xip-xap a l'aigua, això sí, ha demanat prèviament els seus "manguitos" per acostar-s'hi (els que coneixeu a la Clàudia, ja sabeu que és molt prudent). A sota us deixo una foto en què podreu veure el seu moment d'experimentació.

Abans d'anar a dinar, normalment passem una estona per la piscina. Avui també hi hem passat, i ens hem trobat al Javier un altre cop. De fet, ja havíem quedat que ens hi trobaríem, així que ja ho esperàvem. A sota us deixo també una foto del moment "tovallola", quan s'estaven assecant després del bany. La nena que hi ha al costat de la Clàudia és la Nuria, la germana petita del Javier, i a qui la Clàudia té el costum de fer-li unes abraçades tan fortes que a vegades sembla que l'hagi d'ofegar.

Un dia estrany

2007-07-06T23:32:00.001+02:00

Benvolguts lectors:

Avui no sabia si acabaria escrivint o no. I quan finalment he decidit que sí, aleshores he estat dubtant en si posar-li un títol més dràstic a la crònica d'avui, com ara "Un dia per oblidar". Però finalment, com que la tarda ens ha compensat una mica, he preferit posar-hi un títol més neutre, ja que si bé el matí ha estat més aviat agobiant, a la tarda ho hem passat més bé. Així que un dia estrany ho podeu entendre com una barreja d'esdeveniments diferents i inconnexos sense massa relació entre ells, i que finalment et deixa un regust de no saps massa bé què.

Suposo que tot té a veure amb que ahir vam anar a dormir tard, doncs recordareu que vam passar el dia a Peníscola, i la Clàudia va tenir molta excitació i va dormir poc, etc. En resum, que aquest matí s'ha llevat a les 9h, però de seguida ens hem adonat que no havia dormit les hores suficients, perquè s'ha passat tot el matí ploriquejant, enganxada a la Lourdes, i sense ganes de fer res més. Feia bon dia i hem anat a la platja, i tot i que ens hem retrobat amb la Noelia (recordeu: l'amiga amb qui havia quedat fa dos dies), no ha volgut saber massa cosa d'ella. Ha estat jugant una mica, sí, però ha durat poc. Hem intentat de diferents maneres que jugués més estona sola, iniciant-li jocs com ara fent castells de sorra amb ella, anant a buscar galledes d'aigua perquè estigués contenta, jugant amb els seus ninos... però res, al cap d'una estona, ja tornava a estar enganxada a nosaltres i ploriquejant. Bé, això són els nens, suposo. Avui poden tenir un dia fantàstic i encantador, i el dia següent sembla que s'hagin convertit en petits dictadors i que es proposin fer-te la vida impossible. Malgrat tot, he pogut fer una foto maca mentre ha estat uns minuts entretinguda amb la Noelia, com podeu veure a sota, i que sembla que desmenteixi tot el que us estic explicant (segur que pensareu que està molt mona i molt bona), però creiue-me... és ben cert!

A la tarda tot ha sigut diferent. Com que ha dormit pràcticament 3 hores llargues (havia de recuperar), s'ha llevat de més bon humor i amb ganes de fer coses positives. Eren ja les 19h quan hem anat una estona a passejar per la platja. S'ha quedat al parc infantil que hi ha a la sorra, i s'hi ha entrentingut força. Estava ple de nens, i això sempre la distreu, encara que a vegades només sigui per observar. Ha berenat un entrepà de Nocilla (ahir vam descobrir a Peníscola que li agradava, la Rosa ho va preparar i li va encantar, així que avui hem decidit anar a lo segur i repetir), i després hem estat una estona a la biblio-platja, que era el primer cop hi anàvem. Ens han explicat que la biblio-platja és un punt que instal·len a Torredembarra durant la temporada d'estiu per fer activitats de tot tipus orientades als nens, com ara manualitats, dibuix, lectura de contes, etc. També és biblioteca, i per tant pots endur-te contes a casa en préstec, com qualsevol altra biblioteca. Aquesta ha sigut una aposta segura, teníem la certesa absoluta que a la Clàudia li encantaria anar, doncs com ens deia la seva educadora de la llar d'infants, a la Clàudia li agrada tot el que sigui "intel·lectual", com ara llegir contes, veure teatre i titelles, escoltar música, retallar, dibuixar... i en canvi, tot el relacionat amb el "moviment físic" li cansa més aviat.

Després de sopar hem tornat a sortir a fer un volt pel passeig marítim, i aleshores ens hem trobat al Javier, passejant amb els seus pares i germana petita. El Javier és un altre dels amics que ha fet aquests dies, però amb aquest sí que ha tingut molt de "feeling" des del principi. D'aquest nen no us havia explicat res encara, i tampoc tinc cap foto, però espero el proper cop portar la càmara a sobre i fer una instantània memorable. Però perquè de moment us pugueu fer una idea, penseu que només veure'l ja comença a córrer i a empaitar-lo, i viceversa. A més li diu: "Javiert, vine! Javiert! Javiert" (Sí, no m'he equivocat, Javier amb t al final). I quan ja marxàvem el Javier li ha dit "Que no me llamo Javiert". És un nen una mica més gran que ella, de 4 anys, i és molt carinyós i sensible, tot i que alhora és bastant mogut, però crec que és el tipus que li agrada a la Clàudia (per jugar, és clar).

Fins aquí la crònica del dia. Fins demà, benvolguts lectors. Bona nit.

Escapada a Peníscola

2007-07-06T00:14:00.000+02:00

Avui hem anat a Peníscola, a passar el dia amb el David, Rosa, Natàlia i Marina. Hem sortit a les 10h del matí, i a les 11:3oh ja hi havíem arribat. Ahir a la nit, el David em va donar les indicacions per arribar-hi, i hi hem arribat molt bé sense fer cap volta extra (que és el més típic quan vas a un lloc per primer cop).

En arribar ens han vingut a rebre la Rosa, David i Natàlia. La Marina estava amb la seva colla d'amics, i ens ha saludat quan hem entrat a la zona comunitària dels apartaments. La Natàlia i la Clàudia han estat contentíssimes de trobar-se, i en un moment hi hagut petons, rialles i abraçades.

Hem deixat els trastos que portàvem, i sense més dilació hem anat a la piscina tots plegats. Ens hi hem banyat tots una estona, i després les nenes han sortit i han estat jugant a fora, amb altres nens dels apartaments. La Lourdes i jo de seguida ens hem adonat que en aquests apartaments es respira un ambient en què tothom té ganes de sociabilitzar i compartir les seves vacances amb la resta de persones. La gent deixa les portes dels apartaments obertes, sense tancar amb pany i clau, els nens corren amunt i avall com no podrien fer en els carrers de les ciutats on viuen, i els adults comparteixen moments de tertúlia, passejos vora el mar, jocs de taula, vermuts i alguns àpats també. A més, m'ha sorprès que tots es relacionen amb tots, des dels més petits fins als més grans, fent una pinya tots plegats. En definitiva, un ambient molt de vacances, i crec que especialment molt bo pels nens.

A l'hora de dinar hem fet una barbacoa. Hem anat a buscar unes quantes fustes per cremar i preparar les brases, i hem fet carn de xai, xoriços, salsitxes i botifarres. El David era l'encarregat de fer la carn a la brasa, com podeu veure a la foto. La Clàudia ha dinat amb la Natàlia i la Nora, una amiga de la Natàlia de l'apartament. També han dinat amb nosaltres els pares de la Nora, que s'han fet molt amics de la Rosa i el David, i ja porten tres anys coincidint cada estiu en aquests mateixos apartaments.

Després de dinar, hem anat a prendre cafè en un bar vora la mar. Mentre les tres nenes estaven jugant a la sorra, els grans hem pres cafè i algun gelat a la terrasseta. Si no hagués sigut perquè les nenes havien d'anar a dormir la migdiada, crec que ens hi hauríem quedat molta estona. I és que avui ha fet un dia esplèndid: sol, sol i més sol.

En tornar als apartaments, hem posat a la Natàlia i Clàudia a dormir juntes, però de seguida ens hem adonat que tot i que estaven cansades, no tenien massa ganes de dormir, sinó de jugar a l'habitació encara que fos a les fosques. Així que després de pràcticament una hora de rialles i de no dormir, les hem anat a buscar i han seguit jugant a fora.

A les 19h ens hem acomiadat, i cap a tres quarts de nou ja havíem arribat a Torredembarra. La tornada l'hem feta més tranquil·la, hem fet un tros de carretera abans d'agafar l'autopista, passant per Benicarló cap amunt, per així poder veure una mica la costa, ja que no coneixíem aquesta zona de la costa.

Us deixo una foto a sota d'algunes de les amistats que ha fet avui la Clàudia. Bona nit.

Núvols i vent

2007-07-04T23:35:00.000+02:00

Si ahir vaig començar el blog dient que va fer un dia increïble, avui haig de dir el contrari. No ha fet un dia agradable per estar la platja, més aviat el contrari, ha estat ennuvolat i ha fet força vent durant tot el dia, només amb algunes petites estones en què hem pogut gaudir del sol. Però no massa.

Tot i així, això no ha sigut cap impediment perquè la Clàudia hagi pogut anar fent petits progressos. Aquest matí a la platja ha fet una amiga. Es diu Noelia, té 16 mesos, és de València, i sembla que és una nena de força geni i caràcter (un cop agafa alguna cosa, no sembla massa disposada a deixar-ho anar...). Com que els hi ha quedat temes pendents per parlar i jocs pendents per jugar i ja era hora d'anar a dinar, han quedat per tornar a veure's divendres al matí, al mateix lloc que avui, ja que demà dijous la Noelia estarà ocupada i no pot quedar. A la Noelia li ha agradat molt les joguines de la Clàudia, la qual cosa al principi no li ha fet massa gràcia a la Clàudia, però finalment ha accedit a deixar-li remenar-les (gràcies a les nostra insistència, és clar...), i s'ho han passat d'allò més bé. També ha sigut gràcies a la Noelia que la Clàudia s'ha atrevit a acostar-se a l'aigua del mar i remullar-se els peus. La Lourdes i jo no ens ho podíem creure. Però ha sigut així. Totes les nostres tècniques per estimular-la a aproximar-se a l'aigua han quedat totalment invalidades per la Noelia, que en el seu llenguatge li deu haver dit a la Clàudia d'una forma molt persuasiva que és divertit fer xip-xap amb l'aigua del mar. I l'ha convençut.

Després d'aquesta gran experiència al matí, hem dinat, hem fet la migdiada, i a la tarda ha arribat l'hora d'anar a la piscina. I aquesta vegada ben equipats, com podeu veure a la foto (que consti que les ulleres les ha demanat la Clàudia, no ha sigut idea nostra). Igual que ahir, a la piscina ha disfrutat molt. A estones estava enganxada a mi, a estones ha nedat sola, però s'ho ha passat molt bé.

A sota us deixo també algunes fotos més de la seva experiència a la piscina.

Per cert, demà anem a Peníscola a veure la Natàlia, Marina, Rosa i David, que estan passant les vacances allà. Així que si demà no escric ho faré divendres. Però en qualsevol cas, quan torni a escriure us en faré cinc cèntims de com ha anat la trobada a Peníscola.

Bona nit.

Primer dia de platja

2007-07-02T22:29:00.000+02:00

Avui ha fet un dia genial. Ens hem llevat a les 9h del matí, i no hi havia ni un sol núvol. Hem esmorzat, hem agafat els trastos i hem anat cap a la platja. L'aigua estava increïble: fresca i netíssima. Evidentment, la Clàudia no s'ha volgut banyar encara. Ja ho suposàvem, però esperem que mica en mica vagi agafant confiança durant aquest mes, i potser al final s'acosti almenys a remullar-se als peus. Ara mateix, només l'interessa jugar a la sorra, i és clar, donar-me les ordres pertinents perquè li vagi a buscar galledes d'aigua. (Sí, la veritat que no sé di qui ho ha tret, però ha tret un caràcter una mica "directiu").

Cap a les 12:30h hem tornat a l'apartament a preparar el dinar. I aquí ha sigut on la Clàudia ha fet la primera rebequeria de les vacances. La Lourdes i jo ens hem proposat agafar-la a coll el menys possible, perquè ha de començar a aprendre a fer servir les seves cames per anar als llocs. I no li ha sentat gens bé. Li hem dit molt clar que a partir d'ara haurà de caminar, però no ens volia escoltar. Finalment, ens hem mantingut ferms i ha arribat a casa caminant, això sí, plorant com si el món s'acabés.

Hem dinat, i avui sí hem aconseguit fer la migdiada! Els nostres veïns no tenien ganes de parlar avui. La Clàudia s'ha llevat a les 17:3oh, i aleshores hem decidit anar a la piscina. Sembla que la fermesa del matí per no agafar-la a coll ha tingut efecte. Aquesta vegada no li hem hagut d'insistir massa per caminar, i ho ha assumit de seguida. A la piscina ho hem passat molt bé! Aquí sí que la Clàudia s'ha volgut banyar amb els "manguitos". I amb el "xurro". I hem fet tots tres el "corro de la patata" a dins de l'aigua (quines coses has d'arribar a fer quan tens nens!!! qui m'ho hauria dit!). I me l'he penjat a l'esquena i hem nedat junts com si fóssim dos peixos. Aquí sí que ha disfrutat.

A les 19:3oh hem anat a l'apartament, ens hem dutxat, i hem sortit a fer un volt per la platja. Hem menjat gelat (jo de mango, la Clàudia de maduixa, la Lourdes de res), i la Clàudia ha jugat una mica a la sorra i al parc infantil que hi ha a la mateixa platja. Aquesta vegada també ja havia assumit que havia de caminar.

Ara ja hem sopat, i la Clàudia ja se n'ha anat a dormir. Mentre jo escric, la Lourdes està fent zapping, entre Ventdelplà i Factor X.

Bé, bona nit a tothom. I recordeu que demà no escriuré, doncs anem tot el dia a Barcelona a fer algunes gestions, i tornarem molt tard. Així que ens tornem a trobar dimecres a la nit.

Arribada a Torredembarra

2007-07-01T22:16:00.001+02:00

Hem arribat a Torredembarra a un quart d'una del migdia. No hem trobat gens de trànsit pel camí i hem arribat en menys d'una hora. Els propietaris del pis ens estaven esperant, ens han explicat on estan les coses, què hi ha a cadascun dels armaris, com funciona el gas (és butà!), ens han donat les claus, i ens hem acomiadat fins a finals de mes.

Hem dinat i ens hem estirat una mica per dormir la migdiada, però no ho hem aconseguit, sembla que tenim uns veïns una mica xerraires i les finestres són massa primes, així que cap dels tres ha aconseguit dormir. Suposo que la Clàudia tampoc ha pogut dormir perquè en el cotxe ja ha havia dormit una mica i havia trencat el son, i també per l'excitació del dia (està eufòrica! no para de repetir Torredembarra, Torredembarra!!!).

A les 17h hem sortit a comprar al super. És una cadena que es diu Plus, i està a uns 50 metres de l'apartament. Al sortir del super ens ha enganxat un bon xàfec, així que he hagut d'anar a buscar el cotxe per tornar a casa, perquè realment plovia amb intensitat. Després hem anat a fer un volt per la platja, que també la tenim a uns 50 metres. La Clàudia s'ho ha passat pipa! Ha jugat a la sorra, ha corregut, ha jugat en els diferents parcs infantils que hem anat trobant...! Feia temps que no la veia caminar tanta estona seguida... ha sigut una gran alegria! Però malauradament ha durat poc. L'alegria s'ha acabat quan ha començat a ploure a bots i barrals, amb trons i llamps inclosos! La Clàudia s'ha espantat, i llavors ja no s'ha desenganxat del coll meu i de la Lourdes fins que hem arribat a casa.

Després de sopar hem sortit un moment per baixar les escombraries, i de passada perquè la Clàudia jugués una mica al parc que hi ha davant de casa. Hi hem estat 10 minuts, i ens hem tornat a casa. Ara la Clàudia ja dorm i la Lourdes està llegint el llibre "Rastres de Sàndal", de l'Asha Miró, mentre jo estic escrivint la crònica del dia.

Bé, en resum avui ha sigut una mica un dia d'adaptació i poca cosa més... Demà al matí, si fa bon dia, tenim pensat anar a la platja, que ja en tenim moltes ganes! Bona nit.

Benvinguts

2007-07-01T00:13:00.000+02:00

Benvinguts al meu blog!

Fa uns dies vaig decidir que aquest estiu escriuria, aprofitant que tindré molt més temps lliure i més tranquil·litat. I també vaig decidir que començaria fent un diari de les meves vacances, que comencen precisament d'aquí a unes hores a Torredembarra. Així doncs, amics meus, podreu estar connectats a mi i a la Lourdes, saber com ens va per Torredembarra, i conèixer també en primícia els petits progressos que la Clàudia vagi fent (especialment a l'aigua). I nosaltres també podrem estar connectats a vosaltres si ens llegiu i deixeu els vostres comentaris.

Suposo que us preguntareu com ho faré per connectar-me a Internet. Bé, vaig preparat per tot. A l'apartament on anem no hi ha línia telefònica ni ADSL. Per tant, espero poder trobar algun punt d'accés Wi-Fi gratuït, o algun que sigui fàcilment craquejable. Però en cas que no en trobi cap, ja tinc configurat el meu portàtil per poder accedir a Internet a través del meu mòbil via GPRS, que és una connexió molt més lenta (57,6 kbps), però que per escriure quatre ratlles serà més que suficient.

Per cert, ja sabeu que esteu convidats a venir a veure'ns a Torredembarra quan vulgueu. Us hi esperem!

Fins aviat!